Stalingrad encara

El recent terratrèmol que ha afectat el sud d’Anatòlia i Síria ens recorda que hi ha desgràcies inevitables, i l’únic consol enmig de la terrible tragèdia és comprovar, una vegada més, la solidaritat humana. Malauradament, no obstant les catàstrofes de la natura,els hòmens -ho he escrit bé- ens entestem a sumar desgràcies artificials, evitables, a l’aflicció humana. Un exemple: Levante-EMV ens informava de com «Rússia utilitza el 80é aniversari de la batalla de Stalingrad per alimentar el patriotisme». Ara que l’est europeu, malauradament, torna a ser, una vegada més, terra de sang i s’enlairen les banderes del patriotisme, convé recordar el perquè d’aquella tragèdia.

L’Alemanya nazi i l’URSS havien signat el nomenat Pacte Mólotov-Ribbentrop. Aquella entesa, a més d’acordar el repartiment de Polònia, contemplava l’annexió soviètica dels Països Bàltics, Finlàndia i una part de Romania, la no agressió mútua i aspectes econòmics, els quals van funcionar perfectament fins juny de 1941. En el cas de Hitler no calia ser molt llest per saber que, per a ell, els acords firmats eren paper mullat. L’important era el seu objectiu. El líder nazi no sols havia proclamat, sinó que havia escrit, que els eslaus eren un poble inferior, el de més ínfima categoria abans d’arribar a l’abominable nivell dels jueus, la raça corruptora per antonomàsia pels al·lucinats teòrics nazis. Tot això, entre moltes altres bestieses més, estava inclòs en Mein Kampf, el llibre escrit per Hitler en la presó i que passà a ser d’adquisició obligatòria, per exemple, per a totes les parelles que es casaven.

L’espionatge britànic, sempre hàbil, advertí la Unió Soviètica de la imminent invasió nazi, fins i tot va facilitar la data exacta de l’atac, però Stalin opinava que es tractava d’una estratagema de Churchill per fer-lo entrar en guerra, de manera que no va dictar cap mesura de prevenció. Resultat: els exèrcits hitlerians penetraren en l’URSS, sense previ avís, sense que haguera mediat cap cassus belli, cap excusa o motiu per a la guerra. Stalin repetí la seua actuació: donà ordes de no contraatacar, pensava que era un engany, un xantatge territorial. Tampoc ningú gosà advertir Hitler de l’immens error que estava cometent amb la invasió de l’URSS. Les victòries alemanyes inicials van ser fabuloses, però arribà la tardor, el fang inutilitzà els camins i amb l’hivern, les tropes s’estancaren a les portes de Moscou. És sabut que Hitler es negà a facilitar roba d’hivern als seus soldats per a esperonar-los a avançar, però mai pogueren entrar a la capital soviètica.

Després d’este primer fracàs Hitler continuà parint estratègies. En juny de 1942, començava l’Operació Blava, que afectava les tropes del sur de l’URSS i que tenia per objectiu primordial arribar als pous petroliers del Caucas. Les distàncies eren enormes, el col·lapse de les carreteres que feien servir els alemanys era descomunal, la resistència russa ferotge, l’ajuda americana arribava per la frontera iraniana. Mentrestant, un altre grup de tropes alemanyes avançava més al nord, cap al Volga on hi havia la ciutat que portava el nom de Stalin. Era, a més d’un nus de comunicacions un centre fabril militar. Per tot este conjunt de factors Hitler ordenà conquerir la ciutat. Els soviètics havien estat reculant en aquella àrea, de manera que Stalin va decidir que calia conservar la ciutat que portava el seu nom, a tota ultrança.

De nou dos concepcions bèl·liques: la tecnologia occidental, alemanya, molt més puntera, davant la soviètica, més tosca, però més funcional i suportada per masses ingents de soldats. Possiblement hagen vist algun dels films sobre la batalla, singularment la producció alemanya Stalingrad de Joseph Vismaier o la britànica Enemy at the Gates de Jean-Jacques Arnaud. En totes elles s’aprecia el que va passar en aquell xoc: una crueltat immensíssima esperonada per les tropes SS, la presència de civils en la ciutat, ja que Stalin es va negar a evacuar-los, la lluita entre les runes, el progressiu encerclament de les tropes alemanyes. Herman Góring, heroïnòman i perista, sostenia que abastaria «Der Kessel» -el calder- des de l’aire; era impossible: era la mentida que Hitler volia creure. Caigué l’hivern. En el seu llibre Stalingrad Antony Beevor analitza les cartes dels soldats alemanys: vegem com les seues preocupacions immediates eren la fam, la misèria i, coses tan nímies però importants, com la impossibilitat de llavar-se els calçotets. De res va servir que Hitler nomenara mariscal de camp al cap de les tropes alemanyes, Friedrich Paulus: acabà capitulant, el 2 de febrer, en contra de les ordes expresses de l’antic caporal austríac.

Haguera pogut fer-ho abans i s’hagueren estalviat moltes vides, com també n’haguera pogut salvar Stalin si haguera fet cas, des del principi als seus generals. És el signe, però, dels tirans, antics i moderns: per la seua condició dictatorial estan condemnats a no refiar-se’n de ningú. Stalin en la famosa porga havia afusellat la majoria de la cúpula militar; quan vingué el moment de la veritat, Stalin, com Hitler, prengué un munt de decisions errònies. Malauradament, tornem a assistir impotents a un nou capítol de l’estupidesa humana. Com si 80 anys no hagueren passat a l’Europa de l’Est reviuen les lluites per les ciutats. Els noms de Mariúpol, Bakhmut o Zaporíjia hauríem de conéixer-los per ser objectius d’intercanvis culturals o comercials. No Stalingrad encara.