El llarg camí de 'Torrente' a Sogorb

Bon dia i bona hora, com diuen als Ports. Des que tinc ús de raó he escoltat a centenars i centenars de persones dir 'Torrente' al poble on visc malgrat que, oficialment i des de l'any 1979, és únicament Torrent. Ni e, ni i, ni u al final. Supose que com els passa, també, als veïns de Crevillent, Bocairent, Carcaixent o Ontinyent. Només Picassent se salva d'esta tortura i els nostres timpans no ploren desesperats en haver de suportar algú pronunciant 'Picassente'. Sols la Mare de Déu de la Vallivana (la mateixa que a Morella) sabrà què ha fet per a produir este miracle, sense dubte insòlit. 

'Es que yo siempre lo he dicho así', sol ser la resposta habitual quan fas saber a algunes persones que Ruzafa és només Russafa, no per res sinó perquè els barris de València no tenen nomenclatura 'bilingüe'. Com a zona valencianoparlant, està exclussivament en valencià. Igual que Alcàsser, Aldaia, Alaquàs o Xirivella, que no tenen nom en castellà, malgrat que Vox s’enteste en escriure’ls d’una manera certament aberrant. Dir les coses com nosaltres sempre les hem dit malgrat que siguen incorrectes o generen rebuig és una decisió. Com moltes altres. I he de dir que, majoritàriament, ho he trobat quasi sempre en persones que no saben o volen parlar cap altra llengua més que la seua. Ací i en Roma. I quasi sempre per motius vinculats a la política. Jo i l'altre com a element amenaçador cap a la meua persona o identitat. Quan jo em preste a entendre a l'altre , parle l’idioma que parle, i isc del meu micromón, tot canvia. En la C. Valenciana, ens agrade o no, es parlen dues llengües i les dues son oficials, però no per estar en Espanya, sinó per un passat marcat per un repoblament vingut d’Aragó i de Catalunya. 

Jo, personalment, intente sempre que puc optar per l'enteniment: trellat i fer-se entendre. En Segorbe, mai he dit Sogorb. Li ho puc dir a un interlocutor valencià amb el qual estic parlant, però no dic les Alcubles (malgrat que este poble de la Serrania sí que té aprovat la seua co-nomenclatura també en valencià) per a dir Alcublas, o Benejússer, Benaixeve o Figueroles de Domenyo, per a referir-me a Higueruelas. Perquè no m'agrada que, a ma casa, diguen 'Torrente' ni escriguen una 'Ch' amb esprai damunt del valencià nom de Xiva de Morella. 

Dit això, fora de l’àmbit personal, en tot el que és l’àmbit públic, les coses canvien. Si la TV pública ha d’emprar la forma valenciana de tots els municipis valencians estiguen en zona castellanoparlant o valencianoparlant ve avalat, segons els experts, per criteris de tota mena, començant per l’Estatut d’Autonomia que reitera que en territori valencià sols hi ha una llengua ‘pròpia’: el valencià. Es podria modificar i usar els topònims en castellà en aquells pobles que parlen castellà? També és una opció. I potser caldrà posar-la algún dia sobre la taula. 

On no hi ha dubtes és en el fet que, a Segorbe o a la Xina mandarina,, un mandatari públic valencià ha d'entendre les dos llengües oficials del territori  del qual el seu poble forma part. Li agrade o no. Done més vots o no. Entendre’l. Com a mínim. Perquè si no és capaç, intelectualment, d’això, amb moltes dificultats podrà fer front a problemes més greus. Com per exemple, un incendi. A no ser que el seu interés en eixe moment no siga el foc i el drama que comporta, sinò el recompte de vots. Aleshores estem parlant, no de llengua ni de la voluntat d’entendre i de fer-se entendre, sinó de tot el contrari. Buscar el conflicte per a traure’n profit.

Suscríbete para seguir leyendo