Aixina i aixana

Una lectora, funcionària de la Generalitat, m’escriu per a mostrar-me el seu acord amb la utilització, «desacomplexada», apunta, que faig de l’adverbi «aixina» en estes columnetes setmanals, quan ve al cas. Em diu també que sap que molts escriptors, lingüistes i autors diversos, des de fa segles, han emprat eixe adverbi, però que per a molts «interpretadors lingüístics» del valencià, la veu «aixina» té connotacions negatives, tatxada de secundària, dialectal, col·loquial, etc. Em demana que parle d’eixa paraula i que reivindique ací el seu ús normal, sense qualificacions pejoratives. Totalment d’acord amb la lectora aconselladora i reivindicadora.

El vocable «aixina» és una forma derivada de l’original «així» i té valor normatiu, definitivament, en haver sigut registrat en el Diccionari normatiu valencià (DNV), amb la marca de «col·loquial». Té el mateix significat que «així», ‘d’esta o d’eixa manera’, ‘per eixa raó, en conseqüència’, ‘i també’, ‘mig mig, mitjanament’,  «Ell és aixina, molt especial», «Ho has de fer aixina, no com ho has fet», «Ja saps el que pense, aixina que me’n vaig», «Va parlar de l’activitat de l’empresa, aixina com dels beneficis que s’han obtingut durant l’últim any», «Alexandra, com t’has portat hui en l’escola?» «Aixina aixina». «Aixina» és la forma que diem majoritàriament en la parla valenciana.

Anteriorment a la inclusió en el DNV ja havien arreplegat este vocable el Diccionari català-valencià-balear, el Salt, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari, de la RACV.

Apareix documentat en el Llibre de la Cort del Justícia de València en 1283 i en escrits anònims de 1640 i en obres de Carles Ros (1748 i 17729).

Posteriorment, han emprat el vocable «aixina» una llarga nòmina d’escriptors i lingüistes, com ara Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Xavier Casp, Manuel Sanchis Guarner, Abelard Saragossà, Josep Palomero, Brauli Montoya, Jesús Puig, Voro López Verdejo, Maria Isabel Guardiola, Toni Cucarella, Josep Lacreu, Jordi Colomina, Vicent Baydal, Felip Bens, Santi Vallés, Josep Saborit, Maurici Belmonte, Àngel Calpe, Núria Roca, Artur Ahuir, Lucrècia de Borja i Bairén i moltíssims altres, segons informa el Corpus Informatitzat del Valencià. El lingüiste Miquel Boronat reivindica i documenta profusament el valor de la forma «aixina» en el web Fitxes de Dubtes i Terminologia i apunta: «’Aixina’ té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna».

El motiu del bandejament d’esta forma en el valencià llibresc deu procedir de la visió purista de l’elitisme lingüístic, que sol qualificar moltes de les paraules o expressions de creació valenciana o «perifèrica» de suspectes de vulgars, de secundàries, col·loquials i altres «taques».

Este adverbi dona lloc a la locució «aixina o aixana», «ni aixina ni aixana», que significa ‘d’una altra manera’, ‘ni d’eixa manera ni d’una altra’, «Açò no es fa ni aixina ni aixana». Eugeni S. Reig, en el seu llibre Les nostres paraules, registra esta locució i diu: «En aquesta locució (‘aixina o aixana’) emprem el mot ‘aixina’, que és la forma de l’adverbi ‘així’ que solem usar els valencians, i la paraula ‘aixana’, que és un vocable de formació popular construït a partir del mot ‘aixina’»

Suscríbete para seguir leyendo