Botànic, una derrota anunciada

Una nit electoral de fa 30 anys vaig estar al lloc on fa unes hores veia les cares plenes de tristor de molts dels polítics del segon Botànic, en alguns casos fins i tot reflexaven sorpresa per com aquest 28M acabava l’aventura plena d’esperances que va començar fa vuit anys quan la reunió de l’esquerra i el valencianisme van aconseguir fer fora de les institucions valencianes un Partit Popular que durant més de dues decades havia fet mans i mànegues amb el poder que els vots dels valencians veníen oferint-los votació rere votació. Aquella nit meua de fa 30 anys també fou una nit trista, no tant com la que ara han tingut milers de valencians que confiaven en que el govern Botànic anava a repetir-se per tercera vegada. Aquell maig del 1991 a la Unitat del Poble Valencià, el meu partit, erem conscients de la minsa força que teníem, però van ser els sembradors d’una llavor que amb el pas del temps va dur el valencianisme a les principals institucions del País. La nit del 28 de maig ha estat un fre a les aspiracions de molts valencians. Però , em temo, que les esperances de molts no s’havien fet realitat i havien motius que venien anunciant la patacada de la derrota electoral.

Hi ha, no sols a Espanya, una onada dretana on elecció a elecció la dreta extrema i la seua companya inseparable l’extrema dreta, van conquerir posicions, a més a més, en aquesta ocasió el vot conservador s’ha concentrat en el PP, concentració que ha fet desaparèixer Ciudadanos de gairebé totes les institucions polítiques del País Valencià. La legislació valenciana diu que cal arribar al 5 % de vots per poder tindre dret a escó, i en aquesta ocasió, un dels membres dels anteriors Botànics, UP-EU no ho ha pogut fer. Aquest límit, discriminatori en relació amb altres CCAA. podria haver sigut eliminat fa temps, quan el PSPV contava amb majoria, però mai ho van poder fer per tindre, en aquells temps, un fre pel valencianisme, posteriormente quan es va voler fer fou Ciudadanos qui sempre es va oposar, ara s’han quedat fora.

Però, al meu parer, els dos motius principals de la derrota cal buscar-los en la dificultad de unir esforços entre els partits d'esquerres, en aquesta ocasió la alta abstención ha deixat fora de joc a UP-EU i els escons perduts son els que han faltat per arribar als 50 necessaris per mantenir la Presidencia de la Generalitat. La variable de l’abstenció sembla que ha caigut al sarró de Compromís que, pel camí dels darrers quatre anys, ha perdut 94.000 vots, alguns diuen que per la no presència de l’antiga lideresa, Mònica Oltra, apartada pels jutges i les males arts dels enemics de l’esquerra, però també es cert que des de fa algun temps es feia present un desencant per part d’una part dels votants de Compromís que no veien complertes les seves expectatives en matèries que consideren fonamental.

No és ara el moment d’esbudellar i buscar culpables, és arribada l’hora d’anar al racó de pensar i fer autocrítica, falta molta autocrítica entre els polítics. Venen temps molts negres i encara que els valencians estem acostumats a perdre un llençol a cada bugada ara hem perdut tot l’aixovar. I no hi ha massa temps, acabant l'article veig que Sánchez convoca eleccions generals pel mes de juliol, esperem que aquest fracàs faci que l’esquerra i el valencianisme comencen a conjugar el verb “reagrupar”, encara es pot salvar algun llençol de les mans avides de l’extrema dreta que, ja a cara descoberta, ha assaltat la democràcia per aprofitar-se dels avantatges del sistema democràtico per anar contra ell i destruir-lo. De les derrotes cal exir més forts i més savis, i aquesta era una derrota anunciada.