Barcelona, ho han tornar a fer

Fa un temps, que molts semblen haver oblidat, a l’última sessió del judici contra els polítics catalans independentistes Jordi Cuixart va dir “Ho tornarem a fer”, però qui realment ho han tornat a fer han estat aquells que s’anomenen “constitucionalistes”, un adjectiu on, uns i altres, troben aixopluc on donar-se la mà en defensa de les essències pàtries. Jordi Cuixart és a Suïssa al front del seu negoci empresarial, Jordi Sánchez, l’altre líder social de aquells dies on molts ens vam deixar entabanar pels cants de sirena que ens deien que la república i la independència eren a tocar, ha desaparegut de la política, apartat pel torrent Borràs, després de tindre càrrec al front dels ex convergents de Junts. La consigna del “ho tornarem a fer” ha quedat aparcada mentre els partits independentistes han entrat en una guerra fratricida agitada pels crits a twitter de quatre hooligans que continuen venent al personal els unicorns d’una República catalana independent que, segons ells, ja és a tocar i que sols falta que la desitgem per aconseguir-la. La realitat és que som molts els que no hem perdut la fe en una futura Catalunya republicana, però tenim clar que, ara per ara, Espanya mai consentirà.

“Ells”, sempre hi ha uns “ells” ens deia el mestre Fuster, son els que a Barcelona “han tornat a fer-ho”. Per tercera vegada unes eleccions municipals a la capital de Catalunya han dut a la poltrona de l’alcaldia a qui, directa o indirectament, s’ha aprofitat de circumstàncies alienes a les urnes. L’any 2015 el Deep State espanyol va remoure, una vegada més, les putrefactes clavegueres estatals, ja saben. el regne de Villarejo i, en aquell moment, Fernández Díaz, amb l’ajuda de la premsa amiga per escampar una new fake denunciant Trias per tindre diners a un paradís fiscal. Així és com Colau va arribar a l’alcaldia. Quatre anys després les eleccions les va guanyar Ernest Maragall, a qui també van barrar les portes de l’alcaldia Collboni i Manuel Valls, aquest un “infiltrat” pagat per un grup d’empresaris catalans que no volíen un independentista al front de Barcelona. I Colau va acceptar les trampes.

Aquestes eleccions municipals les ha guanyat Xavier Trias, de Junts, malgrat que intentava amagar el nom del partit. Però desde Madrid una fosca maniobra urdida entre els despatxos dels carrers Génova i Ferraz ha ofrenat, amb l'aquiescència dels Comuns i el PP, la vara d’alcalde a Collboni, que, des de la nit del 28-M en saber que no era el més votat ha estat tramant maniobres per deixar Trias sense ella. Primer va oferir al exconvergent repartirse l’alcaldia, després va intentar convencer Maragall i, finalment, via Madrid ha obtingut el vot de Colau i els seus i del PP. Aquí ningú dona res per res. en política regna el “Do ut des”, et done perquè tu em dones. A les poques hores de la defenestració de Trias per les forces “constitucionalistes” hem sabut que Collboni mantindrà els llocs de treball a l’ajuntament dels “col·locats” per Colau i que, segurament, després del 23-J alguns de la llista colauista entraran al Govern municipal, tal vegada, fins i tot, la mateixa Colau. El PP, es mostra ofés i traït davant aquesta possibilitat, pero ara pot presumir, com ja ha fet Feijóo, d’haver votat Collboni per salvar Espanya, el mateix Fernández Díaz, ja ho ha dit “antes roja que rota”, encara que el vermell de Collboni es destenyit. Ha quedat clar que el Govern de Madrid, siga blau o més rossa que vermell, mai permetrà que Barcelona tingui un alcalde amb una tendència independentista, encara que siga mínima.

Davant l’espectacle que uns i altres estan oferint sols em queda cridar ben fort, com va fer Trias, “Que els bombin” i anar a votar amb el nas tapat.