Racisme de primera i segona

Ha estat tan fàcil com esperar a un clàssic del bàsquet entre el Madrid i el Barça per comprovar que allò que la premsa madrilenya va titllar de racista l’afició del València pels crits i insults contra el futbolista del Madrid Vinicius no és sinó un reflex de la societat en què els aficionats del Madrid no estan, tampoc, al resguard d’un comportament d’allò més reprovable. Els insults que el jugador nigerià del Barça de basquetbol James Naji va rebre fa unes setmanes a les portes del pavelló del WiZink Center de Madrid en són una prova fefaent que el racisme no és una qüestió geogràfica ni autonòmica sinó una tendència, malauradament, estesa pertot arreu. La campanya atiada pels mitjans de comunicació centralistes contra l’afició del València es va desfermar per tal d’amagar un comportament que al Bernabéu és habitual, per exemple, contra els equips bascos als quals, històricament, han titllat d’etarres i separatistes sense que eixos mateixos mitjans madrilenys s’hagen esquinçat les vestidures, de cap de les maneres. El rebombori mediàtic que es va encetar amb els crits lamentables patits per Vinicius a les portes de Mestalla i dins del mateix estadi no ha estat, ni de bon tros, semblant en un cinquanta per cent amb el mateix que ha patit Naji. Per descomptat, Naji és un desconegut per a la majoria de l’estat però és un exemple de superació, esforç i treball per als qui ens agrada el basquetbol. No és tan mediàtic com el Vinicius i, per tant, el seu cas no ha omplert tertúlies, planes de diaris ni editorials a les principals capçaleres dels mitjans de comunicació madrilenys. Les diferents maneres de vore les coses en un i altre cas –Vinicius i Naji- ha estat eloqüent. El distint tractament en funció dels colors de les samarretes ens ha permès, però, comprovar fins on arriba la hipocresia d’alguns mitjans.

De racisme, però, en vaig patir jo en primera persona. Hi havia un temps en què la millor manera de vore el futbol debades consistia en la instal·lació d’una antena parabòlica que permetia tindre accés a les lligues de tot el món, inclosa l’espanyola amb els partits més importants. Un dels meus amics d’origen marroquí es va oferir per fer-me la instal·lació de l’antena a casa meua. No debades, havia treballat fa anys al sector i això em permetria vore tot el futbol sense haver de pagar-ne res més. El dia que va vindre a casa, el meu amic va tindre problemes per acabar la instal·lació i em va dir si el podia traslladar a un magatzem on treballava un company seu que l’aconsellaria sobre l’origen del problema. Quan hi vam arribar, el meu amic va entrar al magatzem per parlar amb el seu company. De seguida, l’encarregada va eixir al carrer per buscar-nos i ens va etzibar: «Sé, perfectament, què heu vingut a buscar ací». Nosaltres érem a l’interior del cotxe i ens vam quedar d’allò més sorpresos i vam somriure. Segurament, la dona pensava que hauríem vingut a parlar d’algun negoci tèrbol, relacionat amb el tràfic de drogues o alguna cosa semblant. Quan hi ha algú d’origen magribí o amb un color de pell més fosc s’encenen totes les alarmes. Per descomptat, els temors i les pors d’aquella dona no hi tenien res a vore amb la realitat. Tan sols volíem vore el futbol debades. La dona, però, va expressar, de seguida, que si hi havia pel mig alguna persona d’origen magribí, aleshores, hi hauria marro. Tots els clixés i els estigmes li van brollar per tots els porus de la seua pell. No s’hi va poder contenir.