Censures

Sembla que l’última moda de l’extrema dreta -seguint la tradició- és demanar censurar coses del tot absurdes però que sempre tenen un denominador comú: el sexe. Sembla que aquella gent viu molt preocupada per les qüestions sexuals i -potser, i només dic potser- veuen més sexe -o s’imaginen més sexe- del que hi ha o practiquen. I no seguiré per ací...

Com ara, pel·lícules amb un bes entre dues dones casades -no he vist el film, però crec que és això-; representacions plàstiques d’un fal·lus i una vagina -oh, meravella! Coses mai no vistes per ningú en l’era del porno en els mòbils...-, en una representació d’un obra de Lope de Vega -Fénix de los Ingenios Españoles!-; i coses per l’estil. Sembla que són preocupacions de la societat actual, que no ens deixen dormir la major part de les nits. Fa poc, ja em vaig espantar, en veure que en un documental d’història de l’art, les estàtues clàssiques nues perdien els seus atributs sexuals, manipulant la imatge perquè es vegessen borrosos. Vaig pensar que era el retorn del Braghettone, aquell pintor manierista que per ordre de Pius V -... quin nom més eròtic, (i no per l’etimologia) en valencià!- s’encarregà de cobrir la nuesa de les figures de Miquel Àngel al Vaticà.

No es pot censurar la creació. No es pot censurar ni la presència del sexe ni la presència d’idees «sexuades» en la nostra societat -com una manifestació de l’amor i del plaer, i sense violències no volgudes. El sexe forma part de la naturalesa humana i no és obscé. A mi, per exemple, em resulta més obscé veure persones que viuen i dormen -i moren- als carrers, sense que ningú es preocupe d’elles. No em provoca cap problema veure una imatge d’un home nu o d’una dona nua, en un llenç o en una pel·lícula. Ni em preocupa gens veure una mostra d’afecte entre dues dones o entre dos homes. Certament, m’espanta veure imatges d’una guerra. M’esgarrifa veure persones mortes -o quasi- arribant a les platges nostres, buscant una vida més digna. I no veig que les persones preocupadíssimes per la moral i per saber en qui es gita cadascú, manifesten interés en fer que això no passe. Potser, també pensen que és millor «censurar-ho», però no ho diuen: fer com que res d’això passa, ocultar-ho rere una banda negra, esborrar-ho...

Una societat que censura està condemnada a l’enfrontament, a la revolta i a la sublevació. Simplement perquè, com deia el poeta -Estellés, sí-, «hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot».