Alcançar, arrastrar i assentar-se

Tres verbs que també assenyala l’acadèmic Jordi Colomina en «L’aportació dels escriptors valencians a la llengua normativa» són «alcançar», «arrastrar» i «assentar-se». Els tres han tingut l’estigma de castellanisme, barbarisme, col·loquialisme, però eixe trio de verbs té ben guanyada la seua valencianitat, ja que han sigut usats des de fa segles i estan molt integrats en la parla valenciana.

«Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança» és un adagi vell que conté el verb «alcançar», Fa referència a la Batalla d’Almansa, succeïda en 1707. Però alguns segles abans, eixe verb ja apareixia documentat en textos en valencià. Pere Antoni Beuter, en la primera part de la Història de València, datada en 1456, ja el feu servir. En 1492 Martí de Viciana l’emprà en Comentari a l’econòmica d’Aristòtil i un any després, en 1493, el papa Alexandre VI, també l’emprava, en documents i cartes privades. En Flor d’enamorats, de Joan de Timoneda, datat en 1562, també apareix «alcançar», i en documents de segles posteriors. Igualment el veiem usat en textos de la Renaixença per Constantí Llombart, en 1872. En l’última centúria han emprat eixe verb Lluís Guarner, Carles Salvador, Maximilià Thous, Xavier Casp, Alfred Ayza, Carme Miquel, Emili Casanova, Vicent Pitarch, Joaquim Martí Mestre i Josep Lacreu, entre molts altres destacats lingüistes i escriptors. El verb «alcançar» té caràcter normatiu, inclòs en el Diccionari normatiu valencià, i es pot fer servir en valencià en tots els registres. Abans ja l’havien arreplegat els diccionaris valencians.

El verb «arrastrar» és també normatiu en valencià. El registra el Diccionari normatiu valencià. Estava ja arreplegat en el Diccionari català-valencià-balear i en el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor i ha sigut emprat per autors, com ara Pere Joan Porcar, en 1585, «varen arrastrar a Pere Zaragoçà, de Meliana», Joaquim Martí Gadea, Josep Pascual Tirado, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Xavier Casp, Joan Gil Albors, Emili Casanova, Josep Palomero i altres. Té el sentit de «moure o desplaçar (alguna persona o alguna cosa), estirant-la sense alçar-la de terra», «Si arrastres aixina les cadires, ratllaràs el paviment», «Els assassins arrastraren el cadàver fins al bosc».

Les frases «Assenta el xiquet en la cadireta» i «Assenta’t en la butaca» són correctes normativament, a banda de ben comunicatives. El verb «assentar», pronominalment, «assentar-se», l’inclou el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també en el sentit de ‘posar a algú (o ‘posar-se) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges’. El Corpus Informatitzat del Valencià recull molts exemples d’usos d’este verb amb eixe significat, al llarg del temps, per part de lingüistes i escriptors destacats, com ara Pere Joan Porcar, Salvador Guinot, Enric Valor, Xavier Casp, Carles Salvador, Josep Giner, Jordi Colomina, Abelard Saragossà i molts altres. Documentat aixina en 1605. Amb eixe sentit ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el SALT 4 i altres. «Assentar-se» té els sinònims «seure» i «asseure». Per tant podem «alcançar» qualsevol cosa, «arrastrar» una cadira i «assentar-nos» on pugam, dir-ho i escriure-ho, sense temor de cometre cap incorrecció normativa.

Suscríbete para seguir leyendo