Espigolant records

Tinc per costum llegir les cartes publicades a la secció «Cartes al director», de tant en tant és possible aprendre alguna cosa entre les lletres que arriben al diari: de vegades es una queixa ciutadana i qui la denuncia creu que si les autoritats veuen la denuncia negre sobre blanc tal vegada li facin més cas, d’altres vegades les cartes es queixen i rebaten algun dels articles que el periòdic publica, i moltes vegades el corresponsal envia la seua carta per tenir aquells cinc minuts de fama que alguns pensen que els dona el veure el seu nom imprès al peu del seu escrit. De tota hi ha.

Fa uns mesos llegint en aquest diari la secció vaig trobar-me amb el mot «espigolar», i, com si aquella paraula fos la magdalena proustiana, em van venir al pensament tot un allau d’imatges de temps passats. Què es espigolar? tant el diccionari Moll com el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diuen que espigolar es «collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general», i jo, sense conèixer aquesta definició, durant l’infantesa he anat a espigolar creïlles en més d’una ocasió. Soc de la generació de postguerra, i, a més a més, vaig ser un infant criat en una familia que havia perdut la guerra. Però ara, passats ja molts anys, estic convençut que vaig ser un nen feliç gràcies a la familia en la que em vaig criar i educar.

Pels nens anar a espigolar era tota una festa, anàvem amb tota la família i al camp ens trobavem, també recollint creïlles, als nostres amics de cada dia. Els tubercles abandonats, després que els amos dels camps haguessin collit els millors, servien a moltes famílies per posar a taula alguna que altra paella de creïlles fregides per sopar o un plat de bullit amanit amb oli i sal. Pels nens d’aquells anys grisos anar a espigolar era una distracció més d’aquell especial món de l’Horta de Benimaclet, el nostre hàbitat natural. Jugàvem a futbol als carrers, encara sense asfalt ni gairebé cotxes, amb un muntó de pedres o les carteres escolars delimitaven l’espai de les porteries, i quan veiem pel cantó aparèixer la parella de la Guàrdia Civil fugiem corrent cap a casa. Encara no sabia que amb el pas dels anys també em tocaria correr davant les forces d’ordre públic.

Els estius eren tots nostres. Des de primera hora del matí ja érem al carrer jugant a qualsevol cosa, ens banyavem als tolls de les sèquies, malgrat la prohibició materna de fer-ho, corríem pels camps i tot el món era nostre, als nostres jocs imitàvem les pel·lícules que cada dissabte veiem al cine, un cine on, com a qualsevol altre, en l’adolescència vam aprendre a besar i a descobrir la sexualitat, fosca i amagada, sempre amb la por a la llanterna de l’acomodador.

A les nits les famílies treien cadires i taules al carrer i mentre pares i veïns sopaven nosaltres recorríem els camps i més d’una vegada ens va perseguir el «guarda rural», anava en bicicleta i amb un rifle amb postes de sal, per estar a algun camp menjant-nos una síndria que havíem refrescat dins de l’agua que passava per la sèquia. De tant en tant ens desafiàvem per anar fins la porta del cementiri, trucar a la porta i cridar «calces negres, calces blanques, em jugue un “duro” que no m’agafes», per eixir corrent. Bendita inocencia.

No teníem mòbils i ordinadors, ni gairebé joguines. Teníem restriccions de llum, ens escalfàvem amb un braser sota la taula i ens eixien prunyons als dits de les mans pel fred. Però érem uns nens feliços. Les tristors arribaren més tard, amb la vida.