A tothora

Les actituds o les maneres d’actuar poden canviar. Totes i tots evolucionem. No obstant això, n’hi ha algunes quasi invariables. Així que, per a expressar-ho, tenim al nostre abast la locució «a tothora». Indica que una acció es realitza amb freqüència, de forma permanent o contínuament. Té el sinònim «seguit seguit».  

Hi ha actituds pròpies de les persones masclistes que es repetixen «a tothora», com ara la negació de les reivindicacions del moviment feminista. Un bon exemple el tenim en les recents actuacions de Luis Rubiales. Este personatge esportiu ha pregonat que un dels problemes de la societat actual és el «fals feminisme». El masclisme sol presumir de ser respectuós amb les dones. Ell pensa que la resta de persones està equivocada. Es creu tolerant, perseguit i guardià de l’única veritat, la seua. Tant de bo que l’ocàs públic de Rubiales siga un bon exemple per a avançar contra el masclisme i que no potencie el creixement d’un nou populisme.

Després de dècades intentant que el valencià avance en l’ús social i públic, i quan pareixia que les estèrils batalles ortogràfiques havien desaparegut, resulta que encara hi ha persones que viuen de potenciar «a tothora» el conflicte lingüístic. No m’estic referint als filòlegs de diferents sensibilitats sinó als polítics de qualsevol corrent que el mantenen viu. En este tema, el diàleg i el consens resulten molt importants. Sobren els enfrontaments. Espere que la recent aparició de notícies polèmiques siga una tempestat d’estiu i que entre prompte la calma. Mentrimentres arriba, aconsellaria les persones especialment defensores de les opcions lingüístiques més genuïnes que repassen la gramàtica i el diccionari aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Comprovaran la preeminència de les formes vives.

He de reconéixer que estic fart de conflictes masclistes i lingüístics. Trobe que, per a llevar-nos el mal sabor de boca, hem de pensar en les activitats senzilles que ens omplin de felicitat. Cal que les practiquem «a tothora». Hem d’apartar-nos del que fa mal. Per a mi, n’hi ha dos especials des de fa diverses dècades: córrer i caminar. Últimament, tinc la sort de passejar sovint amb la meua filla Meritxell. Em fa ser feliç. 

En definitiva, valorem el que es fa «a tothora» i no és positiu, però també el que és desitjable que es realitze contínuament. Res dura sempre, ni l’eternitat és del tot infinita.