Un precio muy alto

ALa selecció espanyola femenina de futbol aconseguia, en la meua opinió, marcar un gol històric al masclisme, per l’escaire, inesperat, i des de la millor posició somniada en la gespa: com a campiones del món. Millor escenari, impossible.

L’epicentre del terratrèmol començava amb Olga Carmona que, sense ella saber-ho, encetava una fita històrica en el minut 29 de joc i col·locava la selecció femenina en una pole-position de luxe, davant la mirada atenta de tot el món. En la meua opinió, Jennifer Hermoso rematava la jugada després, de segur que sense esperar-s’ho, també, i a pesar seu. Potser, ella haguera preferit marcar el gol del penal i no protagonitzar el possible abús de poder, al meu parer, de l’ex-president de la Real Federación de Futbol Española, Luis Rubiales, sobre ella, clar; però, quan la intensitat mediàtica escampe, segurament la batalla que a Jenni li ha tocat lliurar, fent trontollar, des del meu punt de vista, els fonaments d’un esport segrestat pel masclisme i el negoci, marque un punt d’inflexió i s’inicie la rèplica d’un segon mee-too universal, ara de marca Espanya.

Totes les dones esportistes, com les de la nostra selecció, que s’atreveixen a entrar com a professionals en aquells esports que, com el futbol, són patrimoni dels hòmens, on impera, des del meu punt de vista, una cultura masclista totalment normalitzada, esdevenen les noves referents, les noves superstars, craks, pichichis..., i també Miss, per la valentia i els valors que aporten al terreny de joc, ben conscients que juguen molt més que un partit de futbol. La solidaritat i la humilitat d’Alèxia Putellas, dues vegades seguides Baló d’Or, que des de 1960 no guanyava cap jugador ni jugadora de futbol espanyols, són valors imprescindibles; ella, reclama, a més, que les que vinguen darrere tinguen el camí fet i no patisquen cap discriminació, com han patit elles.

Aquesta lliçó de feminisme, al meu parer, des del futbol femení espanyol com a agent potent d’igualtat, a més, inaugura una nova dimensió que com a esport el fa millor i més igualitari, perquè l’ona expansiva del terratrèmol té un ressò directe en l’afició i en la societat en general, sobretot en els xiquets, perquè ara ells tenen referències en femení, de dones futbolistes, professionals, campiones del món i feministes. Al quiosc, xiquetes i xiquets compren i intercanvien cromos d’Aitana Bonmatí, Alba Redondo, Cata Coll, Irene Guerrero, María Pérez, Laia Codina, Ona Batlle, etc., i, al pati de l’escola, encara que hi haja un camp de futbol omnipresent, aquest espai no estarà sexualitzat, serà com qualsevol altre lloc, usat tant per xiquets com per xiquetes, indistintament, en igualtat de condicions, en igualtat d’oportunitats, perquè el feminisme ara també forma part del futbol. Estem davant d’un altre univers, d’un altre imaginari col·lectiu, més igualador, més respectuós, més conscient, que ajudarà a fer constructes socials reals, absents de discriminacions i d’abusos..., gràcies a elles, a les futbolistes.

Potser assistim a la cinquena onada feminista, a través del futbol, a través de l’esport, com Madiba feu amb el futbol i el rugbi contra la discriminació racial..., i que ha d’arribar a llocs com Qatar, l’Aràbia Saudita…, on els drets humans i els drets i llibertats de les dones són inexistents tot i que ex-dirigents del món del futbol, com ara l’ex-president de la RFEF, Luis Rubiales, considerara l’any passat durant la Supercopa, que portar el torneig a l’Aràbia Saudita fomentava la igualtat d’oportunitats en el país, especialment per a les dones, perquè, segons ell, i entre altres coses: “Antes de ir nosotros no había ni baños para las mujeres en los campos de Arabia Saudí”.

A la espera de que Carles Puigdemont desvele cuáles son sus condiciones para que Pedro Sánchez pueda repetir como presidente del Gobierno, los socialistas están dejando que Núñez Feijóo vaya dando bandazos de cara a su fallida investidura y aprovechando que el foco está sobre el líder del PP para negociar discretamente con los partidos que les han apoyado en la pasada legislatura. Y con Junts, claro, porque si no no les salen las cuentas. Que la investidura de Feijóo tiene escasas o nulas posibilidades de prosperar es algo que admiten públicamente los propios populares, pero, pese al optimismo del PSOE, está aún por ver que la de Sánchez vaya a ser posible.

Hasta el momento, lo que se sabe es que nacionalistas e independentistas piden al PSOE una profunda reestructuración del sistema autonómico para que, 45 años después de que se aprobara la Constitución, se adapte a la nueva realidad española. Una reinterpretación de la Carta Magna, por seguir la tesis del lendakari Iñigo Urkullu, que dé paso a mayores cuotas de autogobierno, particularmente para las comunidades históricas. Es evidente que ese replanteamiento territorial es necesario, lo pidan o no quienes pueden prestarse a apoyar un nuevo Gobierno de Sánchez, pero llevarlo a cabo exige algo más que un pacto de investidura o de legislatura y mucho más que la disposición a hacerlo de los socialistas y de Sumar. Precisa, sin duda, de un consenso más amplio que debería incluir al PP, algo por ahora imposible.

Es en ese punto, el de la política territorial, donde se encuentra el principal escollo para la reelección del actual presidente. Porque este es precisamente el asunto que genera una mayor polarización política entre las derechas, que defienden la España uniforme, y las izquierdas, que admiten la pluralidad. Pero también es divisorio entre comunidades. Más, si se quiere acabar con el café para todos. Lo pueden negociar, lo pueden pactar, pero hacerlo podría tener un precio tan alto que ni siquiera alguien tan intrépido como Sánchez lo podría pagar. ¿O sí?