Rita no era Betty la lletja

Si busqueu els màxims elogis, moriu-vos», diu l’epitafi de Jardiel Poncela, que Rita Barberà podrà evocar quan la nomenen Alcaldessa Honorària de València i done nom al Pont de les Flors. Lloances hiperbòliques i un mosaic d’amnèsies col·lectives per aplacar la mala consciència dels que l’abandonaren en vida. Si a la telenovel·la ‘Yo soy Betti, la fea’ aquesta passa de poc agraciada a ser bella i amada, en Rita Barberà és al revés: d’estimada passa a ser una nosa. I ara, un sortidor d’adjectius laudatoris d’antics correligionaris que la pugen al cel quan abans de morir la condemnaren a l’infern de Dante, el regne de les tenebres on cal deixar a la porta tota esperança.

Diu un adagi llatí que dels morts no s’ha de dir res que no siga bo («de mortuis nihil nisi bonum»). Però en el cas de Rita Barberà hi ha motius per incomplir l’aforisme. Enumerar els seus desencerts és fàcil, perquè abunden. Però cal mirar el personatge des d’una perspectiva dual (requisit previ a qualsevol honor ‘post mortem’). Més enllà del respecte a la persona, s’imposa la gèlida incomoditat d’assenyalar amb el dit els mèrits i demèrits; perquè, si és de justícia reconèixer els primers, és de raó recordar els segons. València té dret a la memòria, i no podem amagar-la sense trair-la.

Rita Barberà era d’idees primàries, poc brillant però tenaç. Megalòmana, narcisista, superba, incapaç de reconèixer errors i allunyada cada cop més de la realitat. Síndrome Hubris. Valenciana que mai va exercir com a tal. La Coco Chanel de la borrumballa ‘valencianera’. Valencianisme de foc i flama, sense suc ni bruc. Escarafalls i desmesura en la rialla (com aquella foto del MuVIM on literalment se n’ix d’eufòria). Contrària a exhumar els assassinats pel franquisme. No la faria parlar valencià ni la seua homònima de Càssia, patrona dels impossibles. El Cabanyal: consciència predadora en ares d’un discutible modernisme. «El caloret». Ruta del Balafiament. «Bolsos Ochón» (Vuitton sona massa català)... I ací ho deixe.