La dreta que somriu

El nou govern valencià segurament va ser possible formar-lo amb tanta rapidesa juntament amb el partit ultradretà per la impossibilitat d’un nou govern del Botànic. Els números no donàvem.

Però també potser hi haurà una altra raó: perquè són, almenys la gent del PP, una dreta que va amb un somriure per davant i sembla que aquest somriure ho facilita tot perquè va del bracet d’una amabilitat que en massa casos, pot amagar urpes.

Ho veiem a Andalusia on Moreno Bonilla, també amb un somriure, està fent pols la sanitat i l’educació públiques o el parc de Doñana. I això fa por, perquè de primeres no ensenyen les urpes, tot i que donen senyals.

L’arrancada del curs escolar amb tots els problemes d’adjudicació al personal docent o el transport escolar i la immediatesa en buscar culpables en els gestors anteriors, sense voler assolir cap responsabilitat, pròpia, és tot un clàssic als canvis de cicles dels governs.

També ho és el cessament de càrrecs mitjans o tècnics, més enllà de la seua professionalitat o la proximitat de les seues jubilacions, sense tindre en compte el seu grau de professionalitat ni la seua implicació a la feina, més enllà dels governants de torn i buscant sempre el benestar comú. I he de reconéixer que tot i la legitimitat per a fer-ho, quan hi ha grans professionals, se’ls hauria de respectar el bon fer per una qüestió de confiança amb la ciutadania i no voler agranar-ho tot.

Precisament per aquests somriures de Mazón demanant-li a la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua “revalencianitzar conjuntament els criteris lingüístics” més enllà dels criteris científics o acadèmics. Però això sí, amb un somriure i clar, sense parlar-lo en cap moment o en quasi cap moment.

Però és molt més fàcil anar obrint debats i que després aparega l’home del somriure permanent intentant apagar focs amb l’aparença d’home de pau i amb un somriure obert i que en aquesta suposada “negociació” sempre s’acabe perdent alguna cosa que se suposava ja consolidada. Com la professionalitat indiscutible de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. O els drets dels usuaris a un transport escolar digne, sobretot per als escolars d’educació amb necessitats educatives especials, que han estat els més perjudicats. Hi ha més exemples, però amb aquests crec que il·lustre bastant bé el que vull dir.

El perill mai està als somriures, el perill s’amaga als claus i urpes que hi ha darrere d’aquests somriures que, amb pretesa amabilitat oculten interessos que solen beneficiar en molt poc al conjunt de la ciutadania per fer-ho als de sempre. I, també oculten, perquè no dir-ho, la caspa d’ideologia en massa ocasions més reaccionaria del que volen fer-nos creure.

Però com que la ciutadania ha parlat, no ens queda altra que respectar-los com a governants legítims i qüestionar el que no ens agrade com a part d’aquesta ciutadania critica que, almenys jo, em considere.

També es tracta de fer-los saber que no ens enganyen amb els seus somriures i aparent bon tracte. Ja els vam patir fa anys i saben com se les gasten per poc que ens confiem. I tampoc podem oblidar que encara tenen gent per jutjar per corrupció i a altres empresonats. I això no ho amaguen els somriures.