El Parc Juràssic de la política

Fa uns dies la clase política de Madrid va omplir l’aforament de l’Ateneu madrileny amb motiu de la presentació del darrer llibre d’Alfonso Guerra, tants anys fidel escuder de Felipe González, feia anys que no se’ls veía junts, però l’ocasió era la més escaient per, a duo, atacar Pedro Sánchez, como ja van fer fa uns anys quan van aconseguir defenestrar-lo de la direcció del partit del puny i la rosa. Em ve al cap aquella foto de finals d’octubre del 1982, quan el PSOE guanya les eleccions general per ampla majoria, aquell jove de l’americana de pana i el seu amic, el llibreter de Sevilla, des d’una finestra estaven cofois del seu triomf. Tot havia començat a Suresnes, prop de París, en altre octubre vuit anys abans. Allá el denominat “clan de la tortilla” sevillà va desbancar la direcció del PSOE, aleshores formada per vells militants, i van prendre un poder que els duria a ser al Govern 14 anys d’una tacada.

Sols cal anar a les hemeroteques per veure el camí del PSOE. Quan el 1979 en un Congrés ordinari el partit no acepta la proposta de González de deixar el marxisme fora dels estatuts del partit, Felipe dimiteix, fa un “o jo o el caos” per retornar victoriós en un Congrés extraordinari on el partit queda definit com “un partit socialista democràtic i d’organització federal”. Aquesta darrera qüestió, l’organització federal, també va desaparèixer amb el temps, a València des de fa temps que el PSPV es una simple sucursal del carrer Ferraz i el PSC, a Catalunya, no deixa de ser la franquicia del PSOE en aquelles terres. El PSOE, al poder o a l’oposició, ha estat un gran valedor de la Monarquia negant-se sempre a qualsevol comissió investigadora sobre les activitats fraudulentes de l’anterior Cap d’Estat. Amb el pas del temps el puny del seu logo anava obrint-se i la rosa marcint-se.

Ara aquests dos dinosaures de la política, els dos que saludaven la victòria del 82 des d’una finestra del Palace, s’han convertit en uns bons amplificadors de la cridada a la revolta de la dreta extrema i l’extrema dreta. Tots contra els independentistes. Fins i tot Felipe González va titllar de “moviment en extinció” els nacionalismes, supose que el català i el basc. Qué lluny queden aquells dies de 1974 en que, segurament, assegut a qualsevol bistrot de París Alfonso Guerra, aleshores usaba Andrés com nom de “guerra”, redactava la ponència que sería aprobada en Suresnes i que entre altres coses aprovava “el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”. El temps ha fet caure les fulles de la rosa socialista i amb elles han caigut a terra moltes il·lusions nascudes un Octubre del 1982, que el temps i les ànsies de poder d’alguns han deixat soterrades al calaix de l’oblit.

No, senyor González, l’independentisme no está en extinció, concretament al Parlament de Catalunya és majoria malgrat l’aplicació del 155 i les repressions continues per part del Deep Estat. El que está en extinció son certs polítics que no han sabut retirar-se a temps, certs polítics com vostè i Guerra, que ha estat tota la vida vivint de la política fins jubilarse al Parlament, vostès que s’han quedat ancorats al parc juràssic i amb les seves propostes, marcades per l’odi, em fan creure que mai van estar al servei del poble, sinó al dels poderosos que paguen els serveis fets des de la política amb les “portes giratòries” d’un comode i ben remunerat seient a qualsevol consell d’administració.

 Espere que els diputats socialistes, tinguen l’honradesa i valentia dels vertaders homes de progrés i no escolten els seus tocs del casernari cornetí d’ordres en favor de la desobediència. Vostès ja estan caducats.