Raimon, un dietari intimista i transferible

He de confessar que sempre he estat interessat pels dietaris, més que per les memòries, al dietari l’autor, normalment, sol despullar l’ànima,escriu els pensaments que li venen al cap, la visió del moment que està vivint, ens parla de les seues aficions musicals, literàries i, fins i tot, cinematogràfiques, de les seues ganes de viure o de les poques que encara li queden per anar afrontan el dia a dia, com va fer l’autor de Laborare stanca, Pavese,al seu últim llibre L’ofici de viure escrit anys després de eixir de la presó on havia estat tancat pel régimen de Mussolini acusat de antifeixista. Aquest dietari del poeta italià, que vaig llegir fa més de 50 anys i la lectura del Quadern gris, a la que retorne sovint, del mestre Pla em van fer un fidel seguidor de la lectura de dietaris.

Dels dietaris sempre trac, a més a més del plaer de la lectura, algo més de profit. Dels que he llegit aquests darrers mesos he conegut un bon grapat de músics llegint Al tercer toc de Toni Mollà, records de joventut amb la lectura de les acurades paraules de Josep Piera a Els fantàstics setanta, i un bons consells per exercir de lector llegint els dos primers volums dels Diarios del meu tocai Chirbes. El darrer dietari llegit encara feia olor a nou quan vaig obrir les seues pàgines, el passat 20 de setembre aparegué als aparadors de les llibreries el segon dietari escrit per Raimon, titulat Personal i transferible editat per Empúries i amb una magnífica foto de portada firmada per Josep Vicent Rodriguez on un Raimon, amb quaranta anys menys es recolza en una columna del claustre de la vella universitat valenciana del carrer de la Nau on, fa anys, molts anys, va estudiar. Llegint les més de quatre centes pàgines del llibre he descobert un Raimon totalment diferent a la image que veu en ell una gran part del públic. He vist, com diu el títol del llibre, un Raimon personal i transferible. Personal perquè el que ens ofereix son les seues reflexions i transfereible perquè, en molts casos, el seus pensaments poden coincidir amb els nostres.

Un Raimon que també dubta sobre el futur que pot esperar-li com cantant, un Raimon preocupat quan li costa treballar i trobar noves creacions canores, al llibre se’ns destapa una faceta raimoniana poc coneguda, la d’escriptor perquè el cantant de Xàtiva, estiga on estiga, sempre porta amb ell un quadern on va anotant les seves reflexions que, després, hem vist convertides en llibres ben escrits. Això ens fa tenir esperances que d’aquí un temps, esperem que no siguen vint anys com han passat entre la publicació de Les hores guanyades i aquest Personal i transferible que va veure la llum fa unes setmanes.

Aquest dietari va des del 25 de desembre del 1981 al 31 de desembre del 1983. Dos anys en els que Raimon va passant llista al seu viure del dia a dia, a les lectures, especialment en italià i francès, als seus viatges, a les trobades amb amics, els noms de Fuster, Alfaro i Manolo Vázquez Montalbán sovintegen les pàgines del llibre, com també Salvador Espriu. Per aquells dies el cantant estava preparant l’edició de Les hores guanyades i va confiar el manuscrit a Espriu qui el va revisar i donar alguns consells. Al final del llibre hi ha un Índex Onomàstic on l’apartat dedicat a Annalisa es el més ample, l’enyora sempre que no es amb ell, i això em recorda Com un puny una gran cançó d’amor, escrita per Raimon, amb versos com aquests «Al llit tan gran d’italiana mida/passe les nits sentint la teva absència». Llegisquen el llibre, descobriran altre Raimon.