Més País Valencià (I)

Vicent Josep Escartí

Vicent Josep Escartí

Fa la sensació que el País Valencià té una major presència quan governa la dreta. El mateix que els temuts i diabòlics Països Catalans, que segurament on més vius han estat sempre és en el diari de la competència. És curiós, si més no. Per això dimecres passat, el meu amic Rafael Roca i el també columnista Jesús Puig dedicaven sengles tribunes a parlar del terme País Valencià. I ho feien arran de les declaracions del vicepresident de la Generalitat Valenciana i conseller de Cultura, sobre l’ús del concepte: o, millor dit, per l’evident amenaça de prohibició d’usar-lo, com si es tractàs d’una censura de temps passats. I no sé com no molesta més el concepte Regne de València -un anacronisme en l’actual Regne d’Espanya.

Però si l’ús de País Valencià destorba a algú, potser s’ho hauria de mirar des de l’òptica de recuperar les tradicions valencianes i de revalencianitzar els valencians a partir de no sé quins encanteris que faran que, cada vegada que algú use «lo» en l’administració, dos valencians que no sabien ni volien dir «bon dia», comencen a parlar en un valencià correcte i normatiu -tot i que usant demostratius reduïts, clar! Ho dic perquè en aquesta mateix línia, caldria llegir un llibre publicat el 1762, en castellà -malgrat que amb alguns versos i altres textos en la llengua del país-, que narra les festes que la ciutat de València havia dedicat a sant Vicent Ferrer.

L’autor, el jesuïta Tomàs Serrano -gens suspecte de catalanisme, que jo sàpia- al seu Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de (...) san Vicente Ferrer, apóstol de Europa, fa servir «Pais Valenciano» fins a sis vegades en l’obra. A la pàgina 4: «desde que puso el pie en el Pais Valenciano la religión»; a la pàgina 34: «milagros que Dios havía obrado en el Pais Valenciano» -i tot seguit: «era este Pais favorecido de la religión»; a la pàgina 184: «que la fertilidad del Pais Valenciano no se debe al Turia, sino a san Vicente»; a la pàgina 266: «quánto amaba el País Valenciano la religión»; i encara en les pàgines 267 i 279. I potser en algun cas més, que ara se’m passa.

Tot açò és fàcilment comprovable —l’obra es troba en línia— i potser es pot incloure en les directrius del nou govern, per revalencianitzar més encara el nostre país. A mi, per exemple, m’alegraria.