Conjunts històrics o Parcs Temàtics

A hores d’ara disposem d’un marc jurídic que té com objectiu protegir el patrimoni cultural,  així, reparem com als darrers temps ha augmentat la sensibilitat de la ciutadania per conèixer-lo,  la proba ha estat l’augment del turisme cultural. Al nostre país, de nord a sud hi podem trobar molts bens culturals protegits i reconeguts per les lleis, igualment, es parla dels “pobles més bonics”, terminologia aquesta darrera que ha aparegut de la mà d’una xarxa estatal. Podem, però, sentir-nos satisfets? Com en tantes altres ocasions, el reconeixement jurídic resulta insuficient, eixe marc de protecció és un instrument que resulta útil pel constatar el valor d’ immobles, jardins, conjunts històrics, esglésies, castells, i un llarg etcètera. Fins ara, el llistat de bens amb declaració patrimonial ha anat creixent, aleshores, al cas dels conjunts històrics valencians les xifres han augmentat. La ciutadania té a l’abast on elegir, especialment, els caps de setmana o festius, gran nombre de valencians i valencians visiten pobles amb encant que ostenten la qualificació de “Bé d’Interès Cultural” o siga  BIC. Les nostres institucions públiques hi fan publicitat, la nostra televisió també aposta per eixe turisme, així, la ciutadania pot gaudir contemplant i fer-se “selfis”.

Part de la nostra cultura esta representada per conjunts representatius del nostre llegat, amb una arquitectura popular, amb carrers o racons valuosos, igualment, alguns d’aquestos conjunts contenen immobles o monuments de gran importància, com son castells, palaus, esglésies, i altres elements,  per tant,  la seua conservació i consolidació és un deure que cal complir. Fa anys vaig participar en l’aventura de la creació del Museu d’Art Contemporani de Vilafamés rehabilitant una casa, tal i com feu gent més, el resultat va estar recuperar la part alta el poble que es trobava en una situació de progressiu abandonament. Com el cas esmentat han existit altres experiències, el cas és que per diversos camins ara com he dit adés, tenim uns conjunts històrics  a tot arreu, a títol d’exemple esmentaria Morella, Culla,Vilafamés, Peníscola, Onda, Xàtiva, Alcoi, Altea, Guadalest... Ve al cas recordar com al  1985, la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, al seu preàmbul, aspirava a que el major de nombre de ciutadans pogueren admirar el patrimoni, ara, sembla que aquest objectiu es va assolint, no obstant, si considerem la qüestió amb perspectiva de futur apareixen incògnites. En especial voldria, reparar en un dels problemes més que rellevant, es tracta del buidament de vida a gran part dels conjunts històrics, puix resulta evident que el nombre de cases tancades i desocupades és enorme. Aquest situació té moltes causes, algunes producte de les modes en quant a la vivenda, altres serien estructurals: carrers estrets, manca d’ aparcaments, o de botigues de queviures, per citar algunes. El centres històrics s’han convertit en parcs temàtics, el turistes els visiten, però, les cases no tenen vida i es van degradant. Alguns experts alerten sobre la situació, insistint-ne en la necessitat d’estratègies per tal de reocupar aquestos espais tradicionals reconeguts com valors culturals. Seria una tasca col·lectiva, en la qual les institucions públiques es deurien implicar, puix ultrapassa la capacitat dels municipis,  soc conscient, però, com en aquestos moments poc podem esperar d’un conseller de Cultura que equipara cultura amb el maltractament dels bous, o d’una consellera de Turisme que aposta pels negocis turístics,doncs, sols em limite a enunciar el tema.