Opinión

Joan Fuster i 'El Tirant'

L’anomenat Segle d’Or sembla que, en el conjunt de la producció fusteriana, no fou el període de la nostra història cultural —i no només— que més va preocupar a Joan Fuster. Segurament, perquè li atreien més altres moments més conflictius o que podien ser equiparables al moment de castellanització que li va tocar viure. Per això, el segle XVI, amb tota l’efervescència cultural i política que comporta, pel canvi de ser un estat sobirà a passar a ser a poc a poc un territori annex a la centralitat castellana, potser el va interessar més. No ho sé.

Però, també, Fuster es va fixar —amb un major o menor entusiasme— en autors com Ferrer, Villena, March, Roig i Corella. I, a major distància, en Martorell i el seu Tirant lo Blanc. I si bé no li va dedicar cap estudi —més enllà d’un parell d’articles, un del 1952 i un altre publicat ja pòstum—, la veritat és que sí que va reflexionar sobre el gran clàssic nostre, en alguns articles de premsa.

L’any passat, Mireia Ferrando Simon guanyava el premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, que atorga la Societat Coral el Micalet, precisament amb un estudi dedicat a descobrir-nos quin va ser, realment, l’interés de Fuster en el Tirant. El resultat d’això ha estat un volum que han publicat en coedició la Càtedra Joan Fuster i les Publicacions de la Universitat de València i que ha vist la llum fa no res: Joan Fuster. Escrits sobre el ‘Tirant lo Blanc’ (València, 2023). El volum consta de dues parts diferenciades: per un costat, l’estudi que porta a cap Ferrando, on s’examina la relació del pensador suecà amb el clàssic medieval; i per una altra banda, l’edició de vint-i-sis textos del suecà on es va ocupar de la novel·la de Martorell. 

La lectura d’aquest volum ens permetrà concloure, amb Ferrando, que Fuster pensava que el Tirant «havia d’ajudar a recuperar la consciència nacional, a cohesionar i a fer visible alhora la comunitat lingüística catalana, i a prestigiar el patrimoni cultural autòcton». Amb què, clarament, l’obra de Martorell podia esdevenir un producte destinat a ser -igual que el Quixot, l’obra de Dante Alighieri o el teatre de Shakespeare, emblemes culturals del món castellà, italià i anglés, respectivament-, un referent inequívoc de la nostra comunitat lingüística dins i fora de les nostres fronteres. Tot un plaer, acostar-nos de nou al Tirant i a Fuster, i ara des d’aquesta òptica que ens aporta Mireia Ferrando i que ens descobreix al pensador suecà clarament avançat al seu temps.