Castelló de la Música

En la vesprada del passat divendres, el concert 1401 de la Societat Filharmònica de Castelló, commemoratiu del seu Centenari, l’Orquestra Simfònica de RTVE, dirigida pel jove mestre Sergi Alapont, arrencà amb voluntat pedagògica l’obertura de Ruslan i Liudmila de Glinka sobre el poema de Puixkin. I seguint amb L’aprenent de bruixot de Dukas, el Till Eulenspiegel de Strauss, i el Capriccio espanyol de Rimski Kórsakov, arribà al Bolero de Ravel.

Memòria de la Filharmònica, memòria de la ciutat. Eixe bolero s’havia estrenat a París en 1928, exactament on uns mesos abans havia triomfat el violinista valencià Abel Mus, que repetí el seu concert el 30 de maig del 1927, al Teatre Principal de Castelló; on l’1 d’octubre del 1932, oferí el concert inaugural del naixent Conservatori de Música de la ciutat; i en la cloenda d’aquell curs, el 12 de juny del 1933, hi reaparegué acompanyat d’una també naixent Orquestra Simfònica de Castelló, dirigida per Vicent Asencio, començat amb el Concert en re de Beethoven, i acabat amb dos bisos significatius, la Serenata àrab de Tàrrega i el Moment musical de Schubert.

Era el desé aniversari de la Filharmònica castellonenca, molt vinculada a la valenciana: havia debutat el dilluns 19 de novembre del 1923, amb l’actuació del juvenil i avantguardista Trio de Barcelona, en un dia dictatorial en què estaven en presó quatre ex alcaldes i dos secretaris de l’Ajuntament de la ciutat. En la vesprada fresqueta i davall les primeres estrelles, sonà el fundacional concert número 1 de la Filharmònica amb el Trio en si bemoll de Beethoven, i acabà amb l’inèdit Allegro appassionato d’Enric Granados, del qual els intèrprets posseïen el tresor de l’única còpia conservada. ¿Com respongueren a l’entusiasme del públic filharmònic castellonenc? Amb el Moment musical de Schubert: ¿ho recordaven els joves Mus o Asencio, en el temps triomfant de la República?

Seria miracle, però és possible que algun castellonenc d’ara, haguera assistit de bolquerets al naixement de la Filharmònica. Segur que algú recorda amb emoció adolescent els primers acords d’aquells concerts. I si no, sempre podrem compartir totes les peces que, profundes o amistoses, donen sentit a la ciutat. Personalment, el centenari, tenia in mente, en l’ostinato progressiu del concert pedagògic, els crims sense nom contra les criatures de Palestina i del món, i la necessitat de la democràcia i la ciutadania universal de la Música.