Engany sacríleg (I)

Rafael Roca

Rafael Roca

L’estafa nigeriana que, dies enrere, es produí a un municipi madrileny evidencia que, tal com diu l’amiga Rosa Cabré, tot és més vell que l’anar a peu. Vegeu sinó l’episodi anàleg que, en juny de 1884, es visqué a la població riberenca d’Alzira, i que la premsa qualificà d’engany sacríleg. El cas és que, un parell de mesos abans, s’havia presentat, davant del rector de la parròquia de Santa Caterina, «un hombre diciéndole que era mahometano», que «había asistido a algunos actos religiosos, y que era tanta la impresión que le habían causado que quería abrazar la religión católica».

Encara que es tractava d’una enganyifa, el capellà no degué trobar-hi res d’estrany o sospitós; i, entusiasmat, començà «a exhortarlo en prácticas religiosas, preparándole para recibir las aguas del bautismo». Tant fou així que, poques setmanes després, «llegó el día designado para recibir el bautismo, y apadrinaron al moro don Eduardo Maestro, diputado por el distrito, y doña Manuela Señudo de Solanich», dues persones de casa bona. De fet, també «asistieron al acto las autoridades civiles y militares y la banda de música de la población. [...] Alcira rebosaba de alegría, pues contaba en el catolicismo un individuo más»; que, per cert, rebé l’eloqüent nom de Bernat Eduard Manuel.

En ser preguntat per quins motius havia recalat en aquell municipi de la Ribera, el neòfit «contestó que había dejado en África un amigo suyo, cristiano renegado, y no recordaba si era hijo de Alcira o Carcagente»; i que «este tal le había entregado dos cajones que contenían plata y joyas, destinados a la mujer del renegado, que residía en Valencia». Encara hi afegí que, «las cajas, habíalas facturado en un vapor, y que sólo esperaba aviso de haber fondeado en Cádiz para ir a recoger el tesoro y hacer entrega del mismo a la mujer, si podía dar con ella».

El bon capellà de Santa Caterina, que estava decidit a ajudar l’exmahometà fins a les darreres conseqüències, inicià les indagacions oportunes per a comprovar si algun antic habitant d’Alzira o Carcaixent s’ajustava al que havia descrit Bernat Eduard. I «estas pesquisas dieron por resultado que un vecino de Carcagente, casado con una de Játiva, hoy residente en Valencia», encaixava en la descripció. La setmana que ve us contaré com acabà la història.