Un italià parlant valencià

Em trobava esperant el meu torn a la tenda per resoldre qüestions del meu mòbil, els problemes típics de les noves tecnologies, cada volta més fràgils i menys consistents que fa uns anys. Per davant meu hi havia una parella de persones d’edat avançada, d’aspecte estranger i amb dificultats per fer-se entendre. No tenien ni fluïdesa ni domini lingüístic, ni del castellà i, per descomptat, encara menys del valencià. Tanmateix, la dependenta de la tenda, una jove molt desimbolta, els va atendre en un perfecte anglès, sense cap problema i sense cap tipus d’entrebanc, com si els coneguera de tota la vida. La parella semblava més relaxada en vore que hi havia algú que els podia atendre i entendre sense cap dificultat. En un temps prudent, van acabar. De sobte, era el meu torn. Vaig començar a exposar el meu problema i a mesura que parlava notava una cara d’estranyesa en la xicota que uns minuts abans havia atès amb tanta perfecció la parella anterior. Després d’uns instants, la xicota em va tallar. De seguida, em va advertir que no m’entenia. Gens ni miqueta. Em va deixar trasbalsat. Si uns minuts abans havia parlat amb tanta fluïdesa i correcció en un perfecte anglès no sé per què el valencià, que és molt més fàcil i molts l’hem parlat d’ençà que vam nàixer, era un entrebanc per a ella, tot i que es tractava d’un municipi del Camp de Túria valencianoparlant, on el valencià és una de les llengües vehiculars i la principal per a molts dels seus ciutadans. Vaig haver de passar-me al castellà la resta de la conversa si volia que, veritablement, m’atenguera i em resolguera les qüestions que li plantejava. Em va semblar esperpèntic que una parella anglesa poguera expressar-se en un prefecte anglès mentre que jo no podia fer servir el valencià, en una comarca valenciana. Són les coses que, malauradament, solen ocórrer al voltant del valencià.

Tanmateix, no es tracta d’una excepció enmig d’un oceà de normalitat. Ans al contrari, encara es viuen determinades situacions que fans qüestionar-se si es tracta d’una llengua minoritària, minoritzada o arraconada. O una combinació del tres ingredients. De fet, diverses entitats han advertit que durant l’any passat, les vulneracions lingüístiques han crescut en un 10%. Poc em sembla a mi. Una situació d’allò més esbojarrada es va produir, també, fa unes setmanes en un programa televisiu valencià. Mentre molts l’endemà es van fer ressò de les bestieses que la ultradreta llançava en la tertúlia televisiva contra les polítiques per eradicar la violència masclista, em vaig quedar sorprès i colpit en escoltar un altre dels contertulians. Em vaig haver de fregar els ulls per adonar-me’n si allò que ocorria a la televisió era cert o, fins i tot, era producte de la meua imaginació o de la son que a poc a poc començava a aparèixer. La realitat superava, amb escreix, qualsevol altre estat catatònic. Sols un dels quatre contertulians, tots ells polítics, hi parlava valencià, la qual cosa no és cap novetat a la nostra societat. Si més no, és un dels trets que ens caracteritza, planyem qualsevol acte contra els nostres signes d’identitat però a l’hora de la veritat pocs ho demostren. Escoltar parlant valencià un dels contertulians em va traslladar a una altra magnitud. La resta, tots valencians, no deien ni pruna en valencià però eixe contertulià sí ho feia. La novetat és que eixe polític -Giuseppe Grezzi- és nascut a Itàlia però parla, perfectament el valencià. Han de vindre de fora per a recordar-nos que la nostra llengua és important i que, per tant, cal defensar-la i protegir-la. És una llengua tan oficial com l’altra, amb els mateixos drets i deures que la resta però que pateix, des de fa anys, les conseqüències de les polítiques que durant anys i panys l’han convertida en una llengua minoritzada i en determinades situacions, arraconada. No s’albira, però, un futur daurat.

De lliçons lingüístiques, però, se’n poden extraure, també, al món de l’esport. Michel, entrenador del Girona, l’equip de revelació de la lliga, ha sorprès els mitjans amb l’ús del català en les seues intervencions. Nascut a Madrid, al barri obrer de Vallecas, Michel diu que per a ell parlar en català és un signe de normalitat. En sols dos temporades a l’equip gironí, ha aprés a parlar en català fruit d’eixa humilitat que traspua pels porus de la seua pell, un dels trets personal que tothom lloa sobre el seu caràcter. No m’imagine Baraja parlant valencià en una de les seues habituals rodes de premsa setmanals.