L’amnistia en diferit

Des de l’estiu passat escoltem la paraula amnistia en boca d’uns i altres, dels favorables i dels enemics a aquesta mesura de gràcia. Es comprensible que la seua menció provoque confrontacions entre els polítics d’una i altra ideologia, si es que encara podem parlar d’ideologies entre el ramat polític que ens toca patir, on tan sols alguns es salven, son pocs els que estan en política per servir al poble, alguns hi son en política pane lucrando, és a dir, per guanyar-se la vida de manera còmoda, amb un bon estipendi i altres prebendes. No volia dir noms però, immediatament, em venen al cap dos, molt coneguts pels valencians, que han fet de la política el seu modus vivendi, Eduardo Zaplana que després de nou anys de imputació judicial continua passejant al Sol de Benidorm, recordem aquelles paraules a Boro Palop «me tengo que hacer rico porque estoy arruinado, Boro». Altre nom conegut dels valencians es el de Toni Cantó que per una bona prebenda ha anat canviant de jaqueta trucant a totes les portes de la dreta fins que ja sols li queda anar a can Vox.

A tota aquesta colla en escoltar parlar d’amnistia els dona un atac d'urticària, com també a alguns jutges i militars, i allò que en diuen ciutadans d’ordre. Tots van callar quan fa uns anys el Govern espanyol va aprovar amnisties fiscals perquè una serie de delinqüents fiscals que havien defraudat impostos enviant els seus estalvis a paradisos fiscals per evitar les exigències legals del fisco espanyol. Callaren, com van callar quan Aznar va indultar a Barrionuevo, ministre d’Interior amb Felipe González, per les seues relacions amb el terrorisme del GAL. Però toquen la corneta clamant contra la possibilitat d’una llei d’amnistia feta expressament pels independentistes catalans, perquè als defraudadors fiscals amb la rojigualda al canell se’ls pot perdonar tot, al cap i a la fi es un somni humit de molts espanyols el poder defraudar una Hisenda que no som tots, com deia una antiga propaganda, sinó tan sols els que viuen d’un salari, subjectes a l’IRPF.

Pedro Sánchez, per ser investit, necessitava, necessàriament, els vots de Junts, la dreta catalana, perquè amb la resta de partits no en tenia bastant. I Puigdemont i els seus van veure l’oportunitat d'extrenyer la corbata al coll de Sánchez demanant una amnistia que permet a Puigdemont, entre altres, el retorn a Catalunya i, tal vegada, encapçalar les properes eleccions catalanes on els antics convergents tenen com a principal objectiu fer fora ERC de la Generalitat. I quan tot semblava estar acordat per davant i pel darrera, quan fins i tot s’havia dit que Sánchez aniria a Waterloo per fer-se la foto amb Puigdemont, tot se’n va en orris, els juntaires van votar un No tan gran com una casa de pagès, el mateix que la dreta extrema i l’extrema dreta, junts però separats. El motiu adduït pels de Puigdemont fou la intervenció de dos jutges que van cercant ser els «herois patriòtics» que salven Espanya de les urpes del malvat independentisme. Aquesta parella de togats, García-Castellón i Aguirre, a cada pas que feia el legislador amb la nonata llei d’amnistia ells feien dos perquè no se’ls escape Puigdemont. No els importa que la fiscalia estiga contra les seues requisitòries ni que amb els seus autos puguen estar travessant la frontera del perjuri.

La llei fou retornada als «corrals» de la comissió de Justícia on ara tindrà una nova oportunitat. A tots els interessa que puga anar endavant, al Govern i a Junts. Ara és l'hora del diàleg i de pensar que d’aquesta llei estan pendents més de mil famílies catalanes, no sols Puigdemont i Marta Rovira. Si els antics convergents tiben molt la corda aquesta podria trencar-se. Ningú ho vol.