Porca terra

Disculpen l’atreviment, però em sembla que els responsables de la política agrària de la Unió Europea no tenen ni la més punyetera idea sobre la vida i vicissituds dels agricultors. Seran les cadires de la burocràcia de Brussel·les, imagine, que a poc a poc, entre expedients, estadístiques, lobbies, pressions polítiques i acomodaments administratius diversos, per dir-ho així, desprenen un peculiar hàlit que fa perdre la visió de la realitat. I el cas és que comprenc l’extrema complexitat que comporta la gestió agrària en temps de globalització financera i comercial, alliberament dels mercats, canvi climàtic i agenda 2030, crisis polítiques i econòmiques, etcètera... Tot és molt complex i difícil d’acordar i gestionar, clar que sí. Fa anys, en este mateix periòdic, escrivia en la secció d’economia sobre el camp valencià i, honestament, a pesar dels anys passats, la irritabilitat que em produeix esta impressió de desconeixement és fil per randa la mateixa.

De tota manera, no m’agradaria que les meues paraules s’interpretaren mal. El que vull dir és que no cal ser molt llest per a comprovar in situ com és la vida d’un agricultor (o agricultora) professional, o ramader, tant se val, ara per ara per a poder guanyar-se la vida amb dignitat i tirar avant amb la família. Agricultor mitjà o xicotet, clar, no especulador, d’aquells que ja en queden ben pocs. Ningú no vol treballar al camp, la pèrdua de glamur, si em permeten la ironia, entre els joves s’ha convertit en un veritable problema social, econòmic i mediambiental. No hi ha relleu generacional. Al capdavall, no sé quines verdures i hortalisses menjarem si les coses continuen així. Si de cas, menjarem aquelles que ens porten les grans multinacionals agroalimentàries o les produccions de tercers països africans o asiàtics, la qualitat de les quals serà la que serà, per descomptat.

No diré cap mentida si afirme amb rotunditat que el sector primari ha sigut les últimes dècades el boc expiatori de la globalització dels mercats. No cal dir que els intermediaris; grans superfícies, comerç, especuladors, etcètera, són els que porten els productes als consumidors i els que fan que el preu final, just o especulatiu, depén, no tinga res a veure amb el que reben els agricultors. Però, atenció, no hem de caure de cap de les maneres en el reduccionisme, hem dit que és un problema complex perquè tot el sistema forma part de la mateixa cadena. Les grans superfícies, especuladors al marge, busquen preus competitius per a servir preus competitius als consumidors. I els consumidors, és a dir, nosaltres, no sempre estem disposats a pagar un poc més pels productes de qualitat en detriment dels més econòmics.

A més a més, atenció amb la demagògia, mesquina i manipuladora, que fan els partits de l’extrema dreta per a capitalitzar el malestar del camp. La intenció és empastifar-ho tot amb un baf antisistema i antiglobalització, d’inspiració trumpista, que amaga un pervers ressentiment contra la democràcia i la UE. Els polítics responsables de Brussel·les haurien de prendre nota, sobretot davant l’inexorable i perillós enfortiment dels partits ultres europeus.

D’altra banda, els agricultors també tenen una part important de responsabilitat en el que està passant. Des de fa dècades sabien que el proteccionisme s’acabava i que emergia un altre factor molt determinant com és la lluita contra el canvi climàtic i les polítiques mediambientals. Alguns han intentat adaptar-se als nous temps que corren, d’altres han continuat cultivant com ho han fet sempre, sense valorar els nous condicionants i les noves formes comercials.

Ara bé, és una greu contradicció que alhora que s’ha eliminat en gran part el proteccionisme de la PAC (Política Agrícola Comuna) han entrat productes d’arreu del món més competitius perquè, òbviament, les condicions de producció no són les mateixes. Els controls de qualitat i sanitaris, les diferents reglamentacions, l’encariment de les despeses de producció per la guerra d’Ucraïna, etcètera, no són les mateixes a la UE que a la resta del món. I per si no n’hi haguera prou, ara també s’ha afegit la sequera. És una competència, si fa no fa, deslleial.

Així les coses, ha esclatat l’espurna i el camp s’ha rebel·lat contra la «burocràcia» que comporta la nova normativa sobre la reducció dels pesticides. Seria un error confrontar les mesures mediambientals i la supervivència del sector primari. Caldrà llegir de nou Porca terra, la novel·la de John Berger, per a comprendre que la decadència del medi rural també serà, sens dubte, la nostra.