Què fem amb l’agricultura?

Diuen els antropòlegs i historiadors que el naixement de l’agricultura va ser la base de les societats modernes. Sense el pas de la recol·lecció a l’agricultura no va ser possible ni l’existència de les ciutats ni les estructures socials mínimament complexes que superaren les tribus primitives recol·lectores.

Però l’agricultura actual està sota una greu crisi. Els llauradors actuals estan sotmesos a una triple pressió que fa cada vegada més difícil la seua supervivència en unes condicions dignes. Per una banda, el sector de la distribució alimentària està sotmès a un procés d’oligopolització que dificulta o impossibilita cada vegada més uns preus dignes als productes agraris agreujat moltes vegades per l’entrada de productes de tercer països sense complir les normatives europees, mediambientals i sanitàries. D’altra banda, el pes creixent de les empreses d’adobs, pesticides, maquinària agrícola etc. converteixen els llauradors en una espècie de treballadors autònoms al seu servei. I per acabar-ho d’arreglar, el problema creixent del canvi climàtic que a més de generar pèrdues cada vegada més importants també provoca exigències normatives per a fer-li front.

Al final llauradors i també ramaders estan emparedats en uns problemes de solució complexa. Però com ells diuen amb rotunditat: «La nostra mort és la vostra fam». Caldrà buscar solucions realistes i pegades al territori. Al territori rural, no al urbà ni a la burocràcia europea. Ni podem demanar en la ciutat que tots ens comprem un cotxe elèctric per a pal·liar el canvi climàtic ni podem afrontar el canvi climàtic en l’agricultura carregant a les espatlles dels llauradors els costos que suposa passar a una agricultura més ecològica i sostenible. L’agricultura necessita ser ajudada per eixir d’este cercle infernal en què es troba, de la mateixa manera com en Europa s’ajuda a molts altres sectors per a la seua transformació.

Per posar un exemple: Veig amb curiositat els nervis de la industria automobilística europea davant la competència dels cotxes xinesos i la seua exigència de què es posen taxes a la importació. Quelcom paregut està passant amb les produccions agràries de diversos països africans i sud-americans on la seua importació sense control, esta produint greus problemes en la rendibilitat dels productes agraris. Per què els cotxes sí i els aliments no? No ens enganyem, molts dels acords agroalimentaris amb estos països són a canvi de permetre l’entrada dels productes de la industria d’automòbils europea en els mateixos. I tampoc oblidem que molts dels propietaris exportadors d’estos països són grans empreses o fons d’inversió ubicades en la Unió Europea.

Sense dubte una via per a lluitar contra l’oligopoli de distribució de les grans cadenes comercials és enfortir la Llei de Cadena Alimentària actualment massa tèbia tant en inspeccions com en sancions. També cal potenciar els mercats municipals i els mercats directes de productors, com passa en tota Europa, que permeta als llauradors saltar-se els intermediaris i impulsar els aliments quilòmetre zero.

La producció ecològica a més de ser més respectuosa amb el medi ambient i amb la salut dels consumidors té un avantatge afegit, consumeix molts menys recursos d’adobs i insecticides. A més, té un altre avantatge: Els productors ecològics tenen una edat mitjana molt més baixa que la resta de llauradors la qual cosa indica clarament la preferència de les noves generacions per este tipus de producció ecològica. No oblidem que un dels problemes de l’agricultura actual és l’elevada edat dels seus protagonistes.

De qualsevol forma hi una cosa que no podem repetir: El que va passar amb els jupetins grocs (chalecos amarillos) en França on se’ls hi va posar unes restriccions mediambientals sense cap tipus d’ajuda. Caldrà ajudar als llauradors per a fer possible la seua adaptació a la situació de canvi climàtic sense que ells, els llauradors, siguen els grans perdedors del procés. I caldrà fer-ho des de la realitat dels pobles on viuen i treballen tenint molt en compte que les ajudes han d’anar prioritàriament al xicotet i mitjà llaurador no com ara que la majoria d’ajudes es queden en mans de les grans explotacions.