Les absències que enyorem esta nit

La vida canvia en un instant. Seus a sopar i la vida que coneixes s’acaba inesperadament. Són paraules de l’escriptora californiana Joan Didion (1934-2021) extretes del magnífic llibre L’any del pensament màgic, una crònica demolidora sobre la mort del marit a causa d’un infart, el també escriptor John Gregory Dunne, i temps després de la filla Quintana, a causa d’una pneumònia. L’escriptora conta l’experiència emocional que va comportar per a ella perdre en un no res les dues persones més estimades, el marit i la filla, i trobar-s’hi, en un moment, en la més absoluta solitud. És un desastre sobtat, escriu, un instant fatal, inimaginable, impensable, en què tot allò que estimem cau enderrocat i tots pensem quan normals eren les circumstàncies segons abans de la desgràcia: el cel blau i clar des del qual s’ha precipitat l’avió, l’encàrrec rutinari que va posar fi a la vida del conductor del cotxe en flames, l’engronsadora dels xiquets que jugaven fa no res com de costum quan la serp verinosa els hi va atacar, l’home que tornava a casa feliç, triomfador, i d’improvís, va trobar la mort.

O com els veïns d’un edifici de pisos del barri de Campanar de València que un dijous fatídic del 22 de febrer del 2024, realment fatídic, al voltant de les cinc i mitja de la vesprada, van patir una desgràcia que va canviar les seues vides per a sempre a causa d’un brutal i inesperat incendi. Instants abans, només uns instants abans, tot era normal i feliç en les seues rutines diàries, ningú no podia previndre el futur de cap de les maneres: passejaven les mascotes, banyaven els fills, miraven la televisió, estudiaven, llegien, conversaven.., tot era normal en les seues vides. Tanmateix, diu Joan Didion, en plena vida estem en la mort, la vulnerabilitat, la fragilitat, controla les nostres vides. La mateixa fragilitat de les víctimes de l’accident del metro de València del 3 de juliol del 2006, o les víctimes del World Trade Center, o de tantíssimes víctimes anònimes que han patit desgràcies semblants per diverses circumstàncies.

La condició humana és elegíaca, ens diu el filòsof Joan Carles Mèlich. El buit s’obri sota els peus del caminant. Si alguna cosa hi ha d’ineludible en la vida és el fet que estem sotmesos a l’imprevisible, a l’atzar i a les casualitats del temps, al poder dels esdeveniments, a tot allò que configura la fragilitat de l’existència, escriu en L’experiència de la pèrdua (Arcàdia, 2017). Ens quedem muts davant la mort de l’altre, del dolor de l’absència. Per això és imprescindible, humanament parlant, una ètica de la compassió, de la bondat, ajudar activament a alleugerir el sofriment. Més que una metafísica, necessitem un humanisme de l’altre, conscients de la nostra fragilitat, de la nostra finitud. En canvi, l’odi, l’hostilitat, les guerres, la lluita pel poder i el sotmetiment dels altres, la violència, domina el món. El poder de la força, com deia Simone Weil, domina el món. Les matances, les massacres, com la de Gaza a l’Orient Pròxim, encara són ferides sagnants.

Per totes estes raons, les persones afectades per l’incendi de l’edifici de Campanar, necessiten la nostra solidaritat, sentir el nostre afecte, la nostra bondat, la nostra empatia, i que les institucions, més enllà de les fotos oficials i les declaracions públiques, hi posen tot l’empeny en ajudar els veïns que, en un instant fatídic, inesperadament, una vesprada qualsevol d’un dijous fatídic de febrer del 2024, immersos en les seues rutines diàries, han perdut tot allò que tenien, alguns fins i tot han perdut les vides.

En el relat Els morts, del llibre de contes Dublinesos, de James Joyce, un dels invitats per les germanes Morkan la nit de Reis, diu: «En reunions com esta sempre ens venen al cap pensaments més tristos, pensaments del passat, de la joventut, dels canvis, de les cares absents que enyorem esta nit». Nosaltres també estem tristos perquè enyorem els veïns morts per l’incendi de Campanar.