“Beneïu, no maleïu”

Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma que sofrien persecució: “Beneïu els qui vos persegueixen, beneïu, no maleïu ” (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: “Quan ens insulten, beneïm” (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere, ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: “No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció” (1Pe 3:9).

Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el 18 de desembre passat, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu va donar a conèixer la Declaració, “Fiducia supplicans”, que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obri la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació “irregular”.

I és que el text del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, “Déu ens estima incondicionalment, siga quina siga la nostra situació i els pecats comesos”. Per això “l’Església acull tothom que s’hi acosta a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seua existència”.

Aquesta Declaració (rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat), fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que cerquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu cure les seues ferides.

Fa quatre anys, el bisbe valencià Francesc Conesa, nascut a Elx, i en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia al Full Diocesà: “Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre”. Com deia l’actual bisbe de Solsona, “Beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere significa “dir bé”), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells”. I el bisbe Francesc Conesa deia encara: “No deixem mai de beneir, que no dominen en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones senten que les estimem i respectem”.

No és això el que fem al final de l’Eucaristia? ¿O bé abans de la benedicció, el capellà hauria de dir: Els qui estiguen en una situació irregular que se’n vagen del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Tothom, siga quina siga la seua situació personal, al final de la missa rep la benedicció del Senyor: “Que us beneesca Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”. Ningú no queda queda exclòs de la benedicció de Déu.

Per això hui, com fa milers d’anys, i així ho recull l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció que Déu vessa sobre el seu poble és adreçada a tothom: “Que el Senyor et beneesca i et guarde. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt teu la seua mirada i et done la pau” (Nm 6:24-26). Una benedicció per a tothom. Sense exclusions.

Al llarg de la Bíblia hi trobem, d’una manera ben abundant, la benedicció de Déu: “Déu va beneir Noè i els seus fills” (Gn 9:1); “Isaac va cridar Jacob, el va beneir” (Gn 28:1). També hi trobem la benedicció que Jacob va fer als fills de Josep (Gn 48) i també les benediccions profètiques de Jacob (Gn 49). I el Deuteronomi també recull les benediccions de Déu: “El Senyor t’estimarà, et beneirà i et multiplicarà. Beneirà el fruit de les teues entranyes, el fruit de les teues terres, el teu blat, el vi novell i l’oli....Rebràs més benediccions que tots els pobles”(Dt 7:13-14). Pel que fa al llibre de Tobit, hi trobem aquesta benedicció: “Que el Senyor t’òmpliga de la benedicció del cel, a tu, a la teua dona, al pare i a la mare de la teua dona” (Tb 9:6). O quan Judit, després de matar Holofernes, és beneïda per Ozies: “Ets beneïda, filla, pel Déu altíssim, més que totes les dones de la terra” (Jdt 13:18). I el llibre de l’Eclesiàstic ens diu: “D’obra i de paraula honra el teu pare, a fi que vinga damunt de tu la seua benedicció”(Ecli 3:8). I encara: “L’home savi és ple de benediccions” (Ecli37:24).

Bisbes com el de Còrdova, Oriola-Alacant o Oviedo, han mostrar el seu recel (i la seua oposició) envers la Declaració “Fiducia supplicans”, un text que algú ha qualificat com a lamentable, fins al punt que el bisbe José Ignacio Munilla, d’Oriola-Alacant, ha afirmat que en situacions convulses, aquesta Declaració pot provocar “confusión y ambigüedad”, ja que segons ell, la Declaració, “Fiducia supplicans” “no es herética pero sí caótica” i per això, “innecesaria y una perturbación para la gente”. José Ignacio Munilla ha arribat a dir també que la “Fiducia supplicans” és un error, ja que “abre una práctica contraria a la fe”. Fins i tot, només fa uns dies, el bisbe Munilla, en la seua xarxa social “X”, ha dit (oposant-se al cardenal prefecte que va signar Fiducia supplicans), que “ante tanto caos, tenemos signos para concluir que la solución es rectificar”. Per això el bisbe d’Oriola-Alacant (en contra del cardenal prefecte del Dicasteri de la Doctrina de la Fe), ha demanat “retirar Fiducia supplicans”.

Així i tot, la Conferència Episcopal Espanyola, a primers de febrer, i per unanimitat, va donar a conèixer una nota en la qual expressava l’adhesió al papa Francesc, ja que no hi ha Església al marge de Pere i molt menys contra Pere. En una breu nota, la Comissió Permanent de la CEE expressava “la seua profunda comunió eclesial i adhesió al Sant Pare Francesc, successor de l’apòstol Pere, així com al seu magisteri com a pastor de l’Església Universal”. Els bisbes de la Comissió Permanent de l’episcopat espanyol, recordaven, com afirma la Lumen Gentium número 18, que “el successor de Pere és principi i fonament visible de la unitat de la fe i de la comunió eclesial” (Religión Digital, 1 de febrer de 2024).

Per cert que els bisbes i els cardenals que estan atacant el papa, haurien de recordar que en la seua ordenació episcopal van prometre obediència al successor de Sant Pere. I pel contrari, ara l’estan denigrant amb mentides i falsedats, acusant-lo de peronista, comunista, usurpador i fins i tot, d’heretge. Per això, com ha dit el capellà i historiador Juan Mª Laboa, “la jerarquia falta greument al seu deure, en no defendre el papa” (Religion Digital, 20 de gener de 2024). Supose que és per això que la Comissió Permanent dels bisbes espanyols s’ha vist obligada a fer aquesta nota tan curta, malgrat les crítiques a la Fiducia supplicans dels bisbes José Ignacio Munilla, d’Oriola-Alacant, Jesús Sanz, d’Oviedo i Demetrio Fernández, de Còrdova.

Els qui ataquen el papa, haurien de recordar aquestes frases tan conegudes: “Ubi Petrus, ibi Ecclesia”, és a dir: “Allí on hi ha Pere, allí hi ha l’Església”. Per això nosaltres hem d’estar, ara més que mai, “Omnes cum Petro”, és a dir: “Tots amb Pere”, tots amb el papa Francesc.

I és que l’oposició ultra al papa Francesc ha anat tant lluny, que el capellà de Toledo, Gabriel Calvo Zarraute, ha manifestat que resa pel papa, “porque vaya al cielo cuanto antes”. I el capellà de la diòcesi d’Oriola-Alacant, Francisco José Vegara ha estat sancionat pel bisbe Munilla, perquè ha qualificat el papa d’heretge!! (Religión Digital, 28 de febrer de 2024)

Pel contrari, el sector més obert de l’Església, com el bisbe José Antonio Satué, de Terol-Albarracín, ha dit que “la benedicció és una llavor de l’Esperit que hem de cuidar, no obstaculitzar”. Monsenyor Jaime Spengler, arquebisbe de Porto Alegre i President de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil, ha dit que “si són persones, mereixen el nostre respecte”. El bisbe alemany de Passau, Stephan Oster ha manifestat que “tothom sense excepcions, necessita la benedicció de Déu”. I l’arquebisbe de Puerto Rico, González Nieves, ha dit que “Fiducia supplicans és un instrument d’amor misericordiós de Déu i de gran riquesa pastoral”. I encara, el laic Gabriel Mª Otalora, ha afirmat que “si no podem desitjar el bé a parelles homosexuals, ¿com complirem el manament de beneir els qui ens persegueixen?”. També l’arquebisbe de Madrid, el cardenal José Cobo, ha dit que “no hi ha Església de Jesucrist sense el papa”.

Per això, amb valentia (cosa que no han fet altres pastors de forma individual), el bisbe d’Almeria, Antonio Cantero, defensant el papa, ha dit que “si Francesc vol donar un pas més” al si de l’Església, “hem d’estar amb ell” i no atacar-lo cruelment com fan alguns bisbes i cardenals. El bisbe d’Almeria també ha afirmat que “mai no he vist tanta oposició pública a un papa. A Francesc se l’està crucificant” (Religión Digital, 24 de gener de 2024).

També els bisbes del País Basc (i l’arquebisbe de Granada, Gil Tamayo), han fet costat a aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe. Així, el bisbe Joseba Segura, de Bilbao, ha afirmat que “si la gent vol sentir que està acompanyada per Déu, jo crec que sí s’ha de beneir”. I el P. Ángel García, fundador de Missatges de la Pau, ha dit que els capellans hem “nascut per a beneir, no per a maleir”. També el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha dit que “sobre la qüestió de l’homosexualitat, cal partir de la dignitat de cada persona. Si un és homosexual, té dignitat, drets, i hi ha d’haver una acceptació de la societat. No hi ha d’haver exclusió”. I també els bisbes del nord d’Àfrica i de Sud-Àfrica, beneiran les parelles homosexuals.

Pel que fa als bisbes valencians, resulta curiós que, a part de la nota de la CEE (jo no he sabut vore cap declaració a favor o en contra de “Fiducia supplicans”), cap pastor del País Valencia ha dit res sobre aquest text, a excepció de l’atac furibund que ha fet el bisbe Munilla contra aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe.

Quina diferència tan gran que hi ha entre els bisbes i cardenals que estan atacant sense pietat el papa i l’arquebisbe màrtir Sant Òscar Romero, que en relació a Joan Pau II, deia en una homilia: “El papa, torne a invocar Joan Pau II, perquè jo tinc una preocupació de traslladar el seu pensament ací. Jo no traicione al papa! Mai de la vida! Déu ens en guard!” (Homilia de Sant Òscar Romero, 29 de juliol de 1979)

Amb bon humor, malgrat els atacs que rep aquest text, el Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el cardenal argentí Victor Manuel Fernández, ha dit que el fet que “es beneesquen dues persones que estan en parella, es veu que provoca urticària”.

Moltes vegades, fent de porter al monestir, mentre atenia les trucades telefòniques o les persones que venien a visitar un monjo, m’hi he trobat amb gent que ha pujat a la porteria perquè li beneira uns rosaris, unes medalles o a ells mateixos: “Pare, done’m”. la benedicció. ¿Hauria d’haver preguntat si aquelles persones estaven en situació “irregular” per poder beneir-les? Mai no he fet aquesta pregunta. Només hem pregant plegats i he beneit els objectes que portaven o a ells mateixos. Així ho fa també (i recomana que ho facen als seus capellans), el bisbe de San Isidro i President de la Conferència Nacional Argentina, Óscar Ojea, que ha dit que “quan algú em demana una benedicció, mai no li pregunte si està casat per l’Església o per la seua condició sexual”. El bisbe Ojea afegia encara: “No privem d’eixa capacitat de benedicció que té l’Església i els seus ministres, per poder regalar com un do, al sant Poble de Déu”.

Si beneïm cases, cotxes, els fruits de la terra, el terme municipal i fins els animals, per Sant Antoni Abat i si (immoralment) hem arribat a beneir guerres i carros de combat, ¿com no podem beneir persones?

L’Església, com ha dit diverses vegades el papa Francesc, no té duanes que barren el pas a aquells que estan en situació “irregular”. L’Església tampoc no pot ser un castell inexpugnable reservat només per als “purs” i per als “perfectes”. L’Església no pot ser el gran inquisidor que exclou del seu si i descarta els “no perfectes”. L’Església ha de ser una llar amb les portes obertes, un hospital de campanya (com ha dit el papa tantes vegades), per acollir tothom i per abraçar tothom, sense excloure mai ningú. Per això l’evangelista Sant Lluc ens recorda aquelles paraules de Jesús, quan deia: “Beneïu els qui vos maleïsquen....sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós. No judiqueu, i no sereu judicats” (Lc 6:28,36).

Per això l’Església ha de ser font de benedicció per a tothom. No pot tancar les benediccions en un calaix i atorgar-les només als “purs”, després d’un examen sobre la idoneïtat de la persona a rebre una benedicció.

El capítol 25 de Sant Mateu podria afegir també unes paraules de Jesús: “Vau beneir o vau deixar de beneir un d’aquests germans vostres”. I és que no hauríem d’oblidar mai que la benedicció és sempre l’expressió de la misericòrdia de Déu.