Gramàtica de la corrupció

El cas Koldo torna a situar la corrupció en l’epicentre d’una actualitat que se recicla, ja que en Espanya —país que inventà la picaresca— robar és un verb conjugat en tots els temps verbals. Tants, que dóna ja per escriure un gros diccionari de la corrupció, que a diferència de la RAE que «limpia, fija y da esplendor» (no és l’anunci d’un detergent, no), tindria per lema: embruta, marca i desacredita. És tan abundant el catàleg de truans que en podríem exportar; i si no n’hi ha més no és per falta de ganes, sinó per falta d’oportunitats. El cas Koldo és sols el granet d’un rosari de corrupteles que són ja un endemisme en el que conviuen polítics i empresaris a la caça del contracte i de la contracta.

Com l’antic NO-DO, la Gramàtica de la corrupció està «al alcance de todos los españoles» amb múltiples accents. N’hi ha d’accent andalús (ERE), madrileny (Gürtel), català (3%), valencià (RTVV), balear (Nóos), basc (Txomin), canari (Mediador), gallec (Pokémon)... I ací ho deixe, o en lloc d’un article faré un nomenclàtor. Sorprèn que la gent no castigue la corrupció i que els partits es tiren en galtes els casos, com si la corrupció aliena blanquejara la pròpia. La bateria d’excuses — «tu més» i «tu també»— per desviar l’atenció és típica d’una escola de cagons; infantiloide com el borratxo que culpa el fanal amb què entropessa. Que coste trobar una mà lliure de culpa per tirar cap pedra no exculpa les isetes pròpies. Mal de molts, consol d’idiotes.

Koldo és una poma podrida enmig de la podridura regnant. I Feijóo hi vol fer sang oblidant que la paraula corrupció apareix sovint amb dos pes i entre cometes a fi que les sigles del PP no passen inadvertides. Vaja, que potser acabem incorporant «corruPPció» al lèxic. Concloent, que és gerundi: Ábalos ara i Ayuso abans tal volta no són personalment culpables, però són políticament responsables per confiar en el comissionista i exercir la indiferència activa. Ábalos, expulsat del partit, és ja un participi verbal. I Ayuso? Molt bé, i vostè?