Nou president de la Conferència Episcopal Espanyola

Aquest dimarts, 5 de març, i sense sorpreses d’última hora, els bisbes espanyols han elegit un nou president de la Conferència Episcopal Espanyola, després dels quatre anys que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, haja segut la cara visible dels bisbes.

L’escollit, en primera votació i amb 48 vots, ha estat l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, que fa uns dies defensava al Vaticà la conveniència de canonitzar la reina Isabel la Catòlica (!) cosa que a Roma no veuen gens bé. Arguello s’ha imposat al “renovador” cardenal Cobo, arquebisbe de Madrid i al molt conservador arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz.

Pel que fa al vicepresident, en segona votació i amb 39 vots, ha estat elegit l’arquebisbe de Madrid, José Cobo.

Des de la creació de la CEE, tots els presidents (a excepció del bisbe Ricardo Blázquez, que en ser elegit la primera vegada, era bisbe de Bilbao), han estat arquebisbes: Quiroga Palcios, de Santiago de Compostel·la, Casimiro Morcillo, de Madrid, Vicent Enrique i Tarancon, de Madrid, Gabino Díaz Merchán, d’Oviedo, Ángel Suquía de Madrid, Elías Yanes, de Saragossa, Antonio Rouco Varela (en dues etapes), de Madrid i Joan Josep Omella, de Barcelona.

Cal recordar que la creació de les Conferències Episcopals va ser fruit del Concili Vaticà II. A l’estat espanyol, la CEE es va crear el 1966 i des d’aquell moment hi ha hagut aquests nou presidents dels bisbes espanyols:

Fernando Quiroga Palacios (1900- 1971), primer president de la CEE (1966-1969). Va ser primer, bisbe de Mondoñedo (1945-1949) i posteriorment, arquebisbe de Santiago (1949-1971).

El segon president va ser l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo (1906-1971). Va ser el primer bisbe de Bilbao (1950-1955), després, arquebisbe de Saragossa (1955-1964), finalment de Madrid (1964.1971) i president de la CEE del 1969 al 1971, any que va morir.

El tercer president de la CEE (i l’únic que ha estat tres triennis consecutius a la presidència de la CEE), va ser el cardenal valencià, Vicent Enrique i Tarancon (1907-1994), l’home de confiança de Pau VI a Espanya. Primer va ser bisbe de Solsona (1945-1964), després, arquebisbe d’Oviedo (1964-1969), de Toledo (1969-1971) i finalment, arquebisbe de Madrid (1971-1983) i president de la CEE (1971-1981).

El quart president de la CEE va ser l’arquebisbe Gabino Díaz Merchán (1926-2022). Va ser arquebisbe d’Oviedo (1969-2002) i president de la CEE del 1981 al 1987.

El cinquè president de la CEE va ser l’arquebisbe Ángel Suquía (1916-2006). Primer va ser bisbe d’Almeria (1966-1969), després de Màlaga (1969-1973), arquebisbe de Santiago de Compostel·la (1973-1983) i arquebisbe de Madrid (1983-1994). Va ser president de la CEE del 1987 al 1993.

El sisè president de la CEE va ser l’arquebisbe Elías Yanes (1928-2018), bisbe auxiliar d’Oviedo (1970-1977), arquebisbe de Saragossa (1977-2055) i president de la CEE del 1993 al 1999.

El setè president de la CEE va ser el cardenal gallec Antonio Mª Rouco, nascut el 1936. Primer va ser bisbe auxiliar de Santiago (1976-1984), després arquebisbe d’aquesta diòcesi (1984-1994) i finalment, arquebisbe de Madrid (1994-2014). Ha segut president de la CEE en dues etapes diferents: primer, durant dos triennis, del 1999 al 2005 i després dos triennis més, del 2008 al 2014.

El huitè president de la CEE va ser l’arquebisbe Ricardo Blázquez, nascut el 1942 i que va ser bisbe auxiliar de Santiago de Compostel·la (1988-1992), bisbe de Palència (1992-1995), bisbe de Bilbao (1995-2013) i finalment arquebisbe de Valladolid (2010-2022). Va ser president de la CEE, contra tot pronòstic, del 2005 al 2008, ja que per un sol vot va guanyar a Rocuco Varela a la presidència dels bisbes espanyols, que per això no va poder ser president tres triennis seguits, un “rècord” aconseguit només per Tarancon. Després, Blázquez va tornar a ser president de la CEE del 2014 al 2020.

L’últim president dels bisbes espanyols ha segut el cardenal de la Franja de Ponent, Joan Josep Omella, nascut a Cretes el 1946. Primer va ser bisbe auxiliar de la diòcesi de Saragossa (1996-1999), després, bisbe de Barbastre-Montsó (1999-2004), més tard, bisbe de Calahorra-La Calzada-Logronyo (2004-2015) i finalment, arquebisbe de Barcelona des del 2015. Amb Omella, el càrrec de president de la CEE ha passat a ser de quatre anys i no de tres, com era fins aleshores.

Omella, Quiroga i Morcillo, són els tres arquebisbes que només han estat un mandat al front de la CEE. Els bisbes Díaz Merchán, Yanes i Suquía, han estat presidents durant dos triennis consecutius. Rouco, durant quatre triennis, en dues etapes distintes i Blázquez, durant tres triennis, també en dues etapes. Només Tarancon ha segut president dels bisbes espanyols tres triennis seguits.

Cal dir que tots els arquebisbes de Madrid, des de la creació de la CEE, excepte el cardenal Osoro, han segut presidents de la CEE: Morcillo, Tarancon, Suquía i Rouco. I el qui ha segut president dels bisbes espanyols durant més anys, com he dit abans, ha segut Rouco Varela, en dues etapes no consecutives: 12 anys en total. Per altra part, cinc dels nou, eren cardenals en el moment de ser elegits presidents de la CEE i tots menys Blázquez, eren arquebisbes, ja que Ricardo Blázquez, en el moment de ser elegit era bisbe de Bilbao.

En aquesta elecció del nou president de la CEE, tenien dret a vot 79 bisbes i s’aconsellava que el nou president fora un bisbe que no faça els 75 anys durant el seu mandat en aquest quatrienni, 2024-2028 que ostentarà la presidència de la CEE. Cal recordar, a més, que dels 79 bisbes, 33 (si no m’he equivocat en el recompte), han estat nomenats pel papa Bergoglio. Això, en principi, voldria dir que aquests bisbes podrien haver fet decantar la balança cap a un president no tan conservador. Però no tots els nomenats per Francesc estan en la línia de l’actual bisbe de Roma. Així, mentre que, segons els analistes, el cardenal José Cobo, arquebisbe de Madrid, és considerat avançat, l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello (el nou president de la CEE), és considerat conservador i això que els dos els va nomenar el papa Bergoglio.

A més d’aquests dos, el papa Francesc ha nomenat bisbes, els actual pastors de Granada (José Mª Gil Tamayo), Tarragona (Joan Planellas), Santiago de Compostel·la (Francisco José Prieto), Pamplona (Florencio Roselló), Plasència (Ernesto Brotons), Jaén (Sebastián Chico), Solsona (Francesc Conesa), Lleó (Luis Ángel de las Heras), Astorga (Jesús Fernández), Mondonyedo-El Ferrol (Fernando García), Almeria (Antonio Gómez Cantero), Tortosa (Sergi Gordo), Palència (Mikel Garciandía), Osma-Sòria (Abilio Martínez Barea), Calahorra-La Calzada-Logronyo (Santos Montoya), Guadix (Francisco José Orozco), Barbastre-Motsó (Ángel Pérez), Sant Sebastià (Fernando Prado), Alcalà d’Henares (Antonio Prieto), Còria-Càceres (Jesús Pulido), Tarassona (Vicente Rebollo), Salamaca i Ciudad Rodrigo (José Luis Retana), Àvila (Jesús García Rico), Eivissa (Vicent Ribas), Santander (Arturo Ros), Terol-Albarracín (José Antonio Satué), Bilbao (Joseba Segura), Zamora (Fernando Valera), Menorca (Gerard Villalonga) i Albacete (Ángel Fernández). L’últim bisbe nomenat pel papa (el dijous 29 de febrer), ha estat el de Girona, l’encara abat de Poblet, Octavi Vilà, que no ha estat ordenat i que per això mateix no ha participat a la Planària de CEE d’aquests dies.

Pel que fa a la diòcesi de València, una macrodiòcesi, cal que recordem que els bisbes auxiliars que tenia el cardenal Cañizares, tots ells ja són emèrits, després que, l’any passat, el bisbe Arturo Ros fora nomenat bisbe de Santander. Així, com a bisbes emèrits de València tenim, Javier Salinas, Esteban Escudero i Vicente Juan. Cal recordar que a més dels bisbes auxiliars emèrits mencionats, també hi ha a València els bisbes emèrits de Huelva, Josep Vilaplana i de Saragossa, Manuel Ureña. I que els bisbes valencians de Lleida, Salvador Jiménez i de Sant Feliu, Agustí Cortés, que ja han complert 75 anys, podria ser que tornaren a València com a emèrits, en ser nomenats els seus successors a Lleida i a Sant Feliu. Per això com diu José Luis Ferrando amb un cert humor (Religion Digital, 2 de març de 2024), la diòcesi de València i l’arquebisbe Enrique, podria tindre “una conferència episcopal de bisbes emèrits”. Bromes a part, l’arquebisbe Enrique Benavent necessita nous bisbes auxiliars, per fer front a la macrodiòcesi de València, que compta amb 8 Vicaries Episcopals Territorials, 34 arxiprestats, 640 parròquies, 329 municipis i 2844931 habitants. Hi ha també 960 capellans diocesans i 1956 religiosos i religioses.

De cara a aquesta elecció de nou president de la CEE, en la 124ena Assemblea Plenària, José Luis Ferrando, deia en el seu article que caldria que evitàrem la temptació de “refugiar-nos en aquells que ens ofereixen seguretats i doctrina segura”. I sembla ser que no ha estat així, amb l’elecció d’Argüello. La mostra la tenim en els capellans que denigren la figura del papa Francesc i que fan mofa, resant perquè “vaya al cielo cuanto antes”. José Manuel Vidal, director de Religión Digital, citant a Julio Millán, diu que aquests capellans tradicionalistes (alguns d’ells que exalcen Franco), es caracteritzen perquè el seu model és “més religió que Evangeli, més normes que esperit, més culte que vivència, més Església “duana” i excloent, que llar materna i d’acollida”.

Però a l’Església del segle XXI necessitem bisbes i capellans, com ha dit el papa, amb “olor d’ovella”, servidors de les comunitats cristianes. No amos del ramat. Necessitem bisbes i capellans que, com el papa, renten els peus dels més pobres i descartats. No necessitem bisbes ni capellans de sofà i de saló, que, aburgesats, es miren amb indiferència les ferides del nostre món.

Com ha dit José Luis Ferrando, cal que els bisbes espanyols vagen “al compàs de Roma”, ja que “l’Església espanyola”, amb un episcopat majoritàriament conservador, “necessita una profunda oxigenació”. I és que la majoria dels bisbes espanyols, amb una falta de sintonia amb el papa, formen, juntament amb els dels EEUU i els de Polònia, un dels episcopats més conservador i amb menys poc “feeling” amb el papa Francesc. Per això, com deia el bisbe Pere Casaldàliga, necessitem cristians “creients i creïbles”. I per tant, també necessitem bisbes creients i creïbles.

Com ha dit el periodista i subdirector de Religió Digital, Jesús Bastante, tenim “un model eclesial que està en crisi i les eleccions a la Conferència Episcopal marcarà molt el futur de l’Església espanyola en els pròxims anys” (Religión Digital, 3 de març de 2024). Per això el director d’aquest digital, José Manuel Vidal, ha demanat als bisbes que es defineixen: “Amb el papa o contra el papa”, tot i que els qui no estan en la línia del papa Bergoglio, ho són però “sense dir-ho públicament, gràcies al vot secret” en aquesta elecció de nou president de la CEE.

I és que tenim alguns bisbes i capellans que “mai no han digerit el profètic, trencador i primaveral pontificat del papa Francesc”. Segons Vidal, a la CEE hi ha tres sensibilitats: “el corrent conservador, representat per 30 bisbes, el “progressista”, amb 20 bisbes i el moderat, amb 30 bisbes més” (Religión Digital, 2 de març de 2024). Si, com diu Vidal, “Omella ha segut el mur de contenció del rigorisme episcopal”, quin paper tindrà ara el nou president de la CEE, Luis Argüello? Considerat conservador, Argüello adoptarà les idees renovadores del papa o bé la CEE serà un mur de contenció de les reformes bergoglianes?

Pel que fa a la Comissió Executiva, estarà formada pel president de la CEE, Luis Argüello, el vicepresident, José Cobo, el secretari general Francisco García Pagán (nomenat per Francesc), que es va oposar a la llei d’amnistia i que no ha estat elegit en aquesta assemblea i per aquests altres sis bisbes: Ginés García (nomenat pel papa Benet XVI), bisbe de Getafe, amb 39 vots; l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz (nomenat per Joan Pau II), amb 41 vots; l’arquebisbe de Burgos, Mario Iceta (nomenat per Benet XVI), amb 37 vots; l’arquebisbe de València, Enrique Benavent (nomenat per Joan Pau II), amb 38 vots; l’arquebisbe de Sevilla, José Ángel Sainz Meneses (nomenat per Joan Pau II), amb 52 vots; finalment, Jose Mª Gil Tamayo (nomenat per Francesc), amb 42 vots. En aquesta Comissió Executiva, només és nou l’arquebisbe Benavent, de València i han eixit d’aquest òrgan de govern (per raons d’edat), el cardenal Omella i el bisbe valencià de Màlaga, Jesús Català. cal dir, a més que cap altre bisbe del País Valencià (ni el de Tortosa, ni el de Sogorb-Castelló, ni el d’Oriola-Alacant), formen part de l’Executiva de la CEE.

En el seu últim discurs, el fins ara president de la CEE, el cardenal Omella, ha demanat que el seu successor porte a l’Església espanyola, “esperança, llibertat, valentia i alegria”. I a més, ha recordat als bisbes la importància de romandre units al papa Francesc, al qual, alguns pastors (no d’una manera frontal, però sí solapada), no veuen amb bons ulls. Tant de bo siga així i no tornem a una Església immobilista, que enyora el passat en compte de mirar el futur.

Amb tot, segons el periodista José Manuel Vidal, el resultat d’aquestes eleccions han fet possible una cúpula de l’Església espanyola, on “els bisbes conservadors han copat el poder”, i amb una Comissió Executiva que mira a la dreta (Religión Digital, 5 de març de 2024), ja que l’arquebisbe que presidirà durant quatre anys la CEE, és “un conservador, disfressat de moderat”, segons Vidal. Per això el director de Religión Digital augura quatre anys de “discurs sociopolític frontista, conservador, amb recolzament a la COPE, una emissora de ràdio que contradiu i ataca el que pensa i diu el papa Francesc”.

I Pep Martí (Nació Digital, 5 de març de 2024), ha dit que el resultat d’aquestes eleccions mostren “un gir conservador” de la cúpula de la CEE, on els bisbe optaven entre el model “d’Església que demana el papa Francesc o la involució”.

Amb aquesta nova cúpula de la CEE, el papa tindrà faena per renovar el mapa episcopal espanyol (com va fer Pau VI i Tarancon) i fer realitat una Església samaritana, oberta al món, en sintonia amb la primavera bergogliana. Una Església que no mire el passat, sinó que afronte, amb esperança, el present i el futur. Una Església amb bisbes conciliars (del Vaticà II, no de Trento!) i amb Seminaris que formen persones madures i no futurs capellans nostàlgics, que ataquen el papa. Una Església acollidora, lluny dels anatemes i de les condemnes, amable i afable, que no excloga sinó que, amb els braços oberts i el cor compassiu, siga una llar per a tothom.