Tornen els caça-fantasmes

De dos en dos, com les cireres. Així van les denúncies dels neofatxes contra la llibertat d’expressió del professorat. Contra l’equip directiu de l’IES Joan Fuster de Bellreguard per penjar un mural amb la imatge de Fermín Muguruza, líder del grup musical Kortatu. I contra dues professores de l’IES Oleana de Requena per disfressar-se de monges el dia de la dona. Els denunciants es fan dir Educadores contra el Adoctrinamiento i Abogados cristianos. Ho cantava Lluís Llach: «Són la vella caverna / però amb les noves caretes».

No és casual l’afany inquisidor de la ultradreta a tot arreu. Si en EEUU la directora d’un col·legi és destituïda per mostrar la imatge del David de Miquel Àngel a l’alumnat, en Argentina el govern prohibeix tot allò referit a la ideologia de gènere anticipant sancions al professorat. No és casual, dic, perquè eixes decisions formen part de la guerra cultural de la ultradreta. Són temps de ‘fatwa’ (com l’edicte de l’aiatol·là Jomeini contra Els versos satànics de Salman Rushdie). I d’incitació a la delació, com féu Santiago Abascal en un míting a València, animant els pares a donar telèfons mòbils als fills per a enregistrar els mestres quan parlen de llengua, de cultura i de «coses homosexuals».

Les denúncies de caire ‘McCarthysta’ ataquen els drets constitucionals a la llibertat de càtedra i a la llibertat d’expressió. Exposat el professorat a la mirada escrutadora de mils d’ulls amb interessos no coincidents, la llibertat de càtedra l’empara per preservar-lo d’eixe correccional que és el pensament únic en aquests temps de correcció política i també per eludir les ingerències del poder polític. El professorat ha d’exercir la seua funció sense imposicions ni restriccions de caràcter ideològic o metodològic. Transcorregut quasi un quart del segle XXI és inaudit haver d’exercir la docència amb temor o subterfugis, com durant el franquisme. Qui no siga capaç d’entendre això hauria d’estar inhabilitat per a prendre segons quines decisions.