Plantem cara a l’antivalencianisme del PP-Vox!

Els més inquietants presagis sobre la vitalitat del Valencià no s’aturen. La seua mala salut avança de manera alarmant, com indiquen estudis recents. I amb el canibalisme lingüístic que practica el govern del PP-Vox –el burro i l’ignorant, fills de cosins germans!–, hom podria afirmar que el perill d’extinció –de minorització total– de la llengua d’Ausiàs March, d’Isabel de Villena o de Joanot Martorell com més va, més a prop s’albira.

Els partits que manifassegen les conselleries blavencianes ho tenen tan clar com la llum del dia: salivar com a voltors famèlics per anar devorant una llengua que consideren el darrer cagalló de la tira. I ens mostren amb punyalades legislatives que estan decidits a aplicar-li l’extremunció i, si no els frenem, una lenta eutanàsia d’espanyolització forçosa, a l’estil de Franco. El dictador sabia com saben els seus deixebles del PP-Vox que el Valencià és un element primordial de cohesió de la nostra identitat col·lectiva i per això el persegueixen per terra, mar i aire: segregació escolar, afebliment del requisit lingüístic docent, certificació automàtica de títols, control sobre À Punt, censura de llibres... I sols acaben de començar!

I és que el terreny ja estava ben adobat per les tímides polítiques lingüístiques anteriors. Des de la deficient Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), fins al retrògrad decret de plurilingüisme, tot ha estat un miratge decebedor. Certament, s’ha generalitzat en bona part l’ensenyament del Valencià, però no en Valencià, que només representa un miserable 30% del total, mentre que l’eusquera al País Basc supera el 70%. Els resultats han estat desastrosos i especialment quant fa al factor més important d’una llengua: la seua utilització. Ni hem millorat en l’ús social, ni en l’ensenyament!

De la pols del passat tenim avui el camí enfangat. No és acceptable que les dretes coentes practiquen valencianofòbia a les institucions i al carrer. Que respiren autoodi visceral cap al Valencià o contra les seues figures emblemàtiques. Recordem la violència perpetrada en altres èpoques –atemptats a J. Fuster, a S. Guarner o a la llibreria 3 i 4. Però, quan les coses es fan malament els efectes esdevenen nefastos, com hem constatat amb governs a priori d’esquerres, que no han sabut o no han volgut gestionar una normalització lingüística irreversible.

Per tot això, plantem cara a l’antivalencianisme del PP-Vox! Les mobilitzacions i les propostes són les millors receptes per a superar l’atzucac actual. Cal bastir una massa crítica que faça realitat a mitjà termini una legislació i una implicació social que done suport efectiu a la normalització del Valencià en tots els àmbits d’ús. Les Trobades de les Escoles que s’estan celebrant pertot arreu en són un exemple excel·lent i un revulsiu essencial.

Acció Cultural i totes les Universitats Valencianes fa anys que reivindiquen uns mínims per recuperar la nostra llengua: establir-la com a vehicular única a l’ensenyament, reconeixement oficial de la unitat del Català, establir-ne mínims de continguts culturals, aprovar la competència lingüística en tota l’administració pública, fer efectiva la reciprocitat audiovisual, crear espais de socialització del Valencià... Ens en sortirem?