Sanitat, a urgències!

En aquesta comunitat de veïns que té de president d’escala un senyor que fa només un any assegurava que la sanitat pública era un drama, un no esperava que guanyés la Generalitat i fes un miracle (en qüestió de miracles servidor només creu en el de Mahoma, que s’adormí al sol i es despertà a l’ombra).

Però si amb Ximo Puig la sanitat era d’un gris perla, amb Carlos Mazón és d’un gris marengo (homònim del grup musical Los Marengo amb què optà a Eurovisió). Del passat imperfecte a un present descoratjador.

Pedalem però no avancem, com si anàrem en bicicleta estàtica. I si no avancem, retrocedim. Com si amb un nou govern la sanitat hagués mutat de papallona a larva.

Divendres 12 d’abril celebràvem el Dia de l’Atenció Primària. Celebràvem és un eufemisme, ja que l’efemèride ha passat desapercebuda com una perxa a l’armari. Era un bon motiu per a parlar de la manca de professionals sanitaris, sobretot de metges de família i personal d’infermeria.

Per cert, saben que s’acosta maig i encara no s’ha publicat el Pla d’Atenció Primària i Comunitària d’enguany? No, no tenen per què saber-ho. Però, pel que veiem, tampoc ho sap l’oposició que porta mesos penjat el cartell ‘de vacances’.

Mentrestant, demores alarmants a les consultes que en molts casos superen els 15 dies, quan el temps màxim d’espera hauria de ser de 48 hores. Parafrasejant l’argot mèdic: el diagnòstic de l’Atenció Primària al País Valencià és «d’extrema gravetat».

Cal evitar que l’Atenció Primària passe d’urgències al tanatori. Així que, ja ho sap, senyor Mazón. Encara no fa un any vostè li demanava a Puig que assumira «d’una vegada» les regnes de la sanitat «davant la improvisació i el caos en la gestió».

Mire’s ara a l’espill i aplique’s el consell, perquè no hem millorat en res i hem empitjorat en tot. I davant les llistes d’espera que s’estiren com un xiclet, l’alternativa és anar-te’n a un centre privat i pagar el tractament o esperar que t’atenguen en la pública, si és que no mors en l’intent.