Xafar carrer

Solucionada (aparentment) la crisi ocasionada per la reflexió que semblava necessitar Sánchez, tornem a la quotidianitat del “xafar carrer” i els problemes continuen ací.

Semblen no importar massa als dirigents polítics encarats com estan a fer cadascun d’ells les interpretacions que més els interessen als seus partits i amb l’objectiu clar de les eleccions tant catalanes com europees.

Aquesta setmana ens assabentàvem que els grans bancs guanyen més sis mil cinc-cents seixanta milions només en el primer trimestre, i en paguen quasi mil cinc-cents per l'impost a la banca. Vull insistir en el fet que estem parlant només del primer trimestre de l’any. Això són molts diners. I aprofite per a recordar que, almenys fins on jo sé, encara no han tornat a l’erari públic els més de seixanta mil milions que es van invertir per al seu rescat a la crisi financera del dos mil huit. I també són molts milions, però en aquest cas de diners públics que encara no s’han tornat.

I amb aquests diners públics no tornats s’hagueren pogut millorar serveis públics com la sanitat que van desballestar en aquella crisi amb l’excusa dels retalls imposats per Europa i que encara no s’ha recuperat. Fins i tot després de la crisi pandèmica.

Les llistes d’espera perquè un especialista ens atenga poder superar fàcilment els quatre o cinc mesos depenent de l’especialitat i en aquest temps la salut de la ciutadania que esperem aquesta atenció, continua empitjorant.

Afortunadament, els grans professionals que hi ha a tota la xarxa de la sanitat pública són això, grans professionals i fan amb el temps que tenen, més del que poden.

L’educació pública és un altre dels serveis que es van veure retallats en aquell moment i aquells retalls encara no han estat del tot revertits. Tenim ràtios de vegades incompatibles amb la qualitat desitjable i un forat que s’eixampla amb la falta de personal que també es va jubilant, com és normal, però que no va reposant-se en la mateixa mesura ni amb la mateixa rapidesa. I l’educació pública va ressentint-se i ahí estan els resultats dels informes PISA que ho demostren.

La falta de residències públiques per a persones majors és també una realitat mai solucionada per cap govern que ha preferit concertar places amb les privades per tal de no invertir en públiques, fent així molt complicat i, sobretot molt llarg els temps que una persona tarda a poder ingressar en un d’aquests establiments. I el que encara és pitjor, la població major cada dia són més a mesura que la gent anomenada “boomers” ens apropem a aquesta etapa vital.

Com també és ben sabut els salaris no augmenten al mateix ritme que ho fa la inflació i quan vas a comprar, a la cistella de la compra cada vegada entren menys productes amb els mateixos diners.

I tot això sense parlar dels preus del lloguer o de compra d’un habitatge sense que necessàriament siga a una gran ciutat. Impossible pràcticament per a una família de classe treballadora i, encara més impossible per a la gent jove, condemnada a la precarietat laboral amb sous encara més precaris.

Però sembla que aquesta classe de problemes del dia a dia, als nostres dirigents polítics, tant autonòmics com del govern central els importen poc, perquè les “intrigues palatines i partidistes” semblen tindré prou més rèdit electoral i sobretot, mediàtic.

Després ens vindran amb les lamentacions sobre la desafecció i el desinterès existent entre la ciutadania i l’anomenada classe política. Però, des de quan no xafen literalment el carrer o van a un supermercat a comprar o a un mercat tret de les campanyes electorals?

Estaria bé que eixiren al carrer i escoltaren les necessitats de la gent, perquè passar-se els dies acusant-se mútuament i tirant-se els trastos al cap, ja sabem que ho saben fer molt bé. El que no sabem és, si s'han oblidat del que significa xafar el carrer i escoltar a la gent de a peu.