Serà turística o no serà

La frase que encapçala aquest article, amb la qual Carlos Mazón definia les bases de la identitat i l’economia valencianes modernes -tot fent un ús un tant cínic de les paraules d’un homenot valencià- només té uns mesos. Tindria sentit si, amb l’ajuda d’un DeLorean, tornàrem a 1982, però com a argument ja no serveix en 2024. Precisament fa uns dies que s’han produït unes manifestacions històriques a les Illes Canàries, un dels baluards del turisme de masses tal i com l’enteníem fins ara. Les organitzacions que convocaven les protestes es queixaven de les conseqüències nocives d’un model turístic depredador, amb greus conseqüències socials, ambientals i laborals.

Com de diferent és el model valencià del de les Illes Canàries? En realitat, es tracta de models molt semblants de recepció turística intensiva amb vora 10,5 milions de visites a terres valencianes en 2023 i 13,8 milions a les Canàries segons Frontur. En ambdós casos es tracta de territoris on predomina el turisme estranger, bàsicament britànic, i francès, en el cas valencià; britànic i alemany, en el cas canari. També és comuna la motivació principal, que en els dos casos és bàsicament d’oci i de vacances. Ara bé, el model canari depèn molt més dels hotels, que concentren el 75% de l’allotjament, amb un 50% dels visitants contractant paquets turístics. En el cas valencià des de 2023 és majoritari l’allotjament no de mercat, una categoria que inclou, entre altres, l’habitatge en propietat. I és que ací rau una de les diferències bàsiques entre els dos models: mentre que a les Canàries el negoci turístic el gestionen majoritàriament les empreses hoteleres, al País Valencià una gran part de les plusvàlues van al sector immobiliari amb el que això significa: urbanització extensiva, especulació urbanística, increment dels preus, gentrificació, etc. Però també significa que les classes privilegiades se n’estan beneficiant per la via del lloguer de vacances o la venda de propietats al millor postor d’origen estranger, per exemple, en barris o municipis tensionats. Una mostra d’això últim es pot veure amb l’Atlas de Distribució de Renda de les Llars de l’INE: les rendes de determinades seccions censals de municipis com Xàbia o Benidorm arriben a un 35% i un 43% respectivament en l’epígraf altres ingressos, on s’inclouen els beneficis immobiliaris. A més, segons les estadístiques registrals, el percentatge de compra per part de ciutadans estrangers se situa, en el cas de la província d’Alacant, al voltant del 40% del total de compravendes. Mentrestant, els sectors agrícola i industrial van sent abandonats a favor del sector turístico-immobiliari, amb majors retorns i més ràpids.

A les xifres anteriors s’ha de superposar un discurs instal·lat en el subconscient de la ciutadania pel qual el turisme és positiu per se i la ciutadania no pot sinó mostrar agraïment i exercir d’hoste hospitalari per a que l’estada dels turistes siga el més agradable possible (bàsicament, no mossegar la mà que dona de menjar). Aquest discurs, inoculat durant el primer franquisme (Spain is different), es va fer extensiu posteriorment per afavorir l’arribada de divises estrangeres (El turista 1.999.999) i segueix sent reforçat actualment per una política activa d’incentivació de les arribades (convenis amb aerolínies, noves pistes d’aeroports, terminals de ports i promoció en fires de turisme) i la difusió audiovisual de les bones dades d’ocupació hotelera amb connexions en directe amb la patronal turística. Tot això, combinat amb la particularitat del nostre mercat turístic, especialment a les comarques meridionals on, junt amb la construcció constitueixen un monocultiu, és suficient per anorrear qualsevol moviment social que pretenga pal·liar les seues conseqüències negatives.

Poden les mobilitzacions de les Illes Canàries estendre’s a altres territoris? Molt probablement, però això dependrà d’altres factors com ara la capacitat d’organització i la mesura en què la ciutadania perceba que el negoci turístico-immobiliari afecta el seu salari, l’habitatge o la vida quotidiana (preus, molèsties, brutesa, etc.). Darrerament s’estan observant exemples, especialment al Cap i Casal, de contestació al model turístic imperant en forma de manifestacions, accions puntuals i molta indignació que circula, provisionalment, per les xarxes socials. A això s’han de sumar altres moviments com el de les Kellys, l’ecologista, les associacions de veïns i veïnes i altres plataformes. Sabem que, en absència de polítiques concretes (i la menystinguda taxa turística només n’era una d’elles) caldrà prendre mesures molt més dràstiques de control i desincentivació en el futur. Recentment hem tingut constància d’alguns exemples propers: la supressió de línies d’autobusos de Google Maps a Barcelona; la prohibició, d’una manera o una altra, de venda de propietats a estrangers a Andorra; la limitació dels lloguers a Catalunya; o l’anunci de supressió dels visats daurats.

En definitiva, parafrasejant un altre homenot, potser allò que val és la consciència de no ser res si només som turisme.