La Internacional reaccionària

El diable els cria i ells s’ajunten. Ha sigut a Madrid aquest diumenge, on ha tingut lloc la cimera de la ultradreta europea. Tot i que, ben mirat, definir pomposament de cimera la reunió d’uns indigents intel·lectuals com Santiago Abascal, Javier Milei i uns quants amigatxos més d’idees fixes i escasses —la italiana Georgia Meloni i l’hongarés Viktor Orban tan sols han participat de manera virtual— menysvalora el cim de la Muntanyeta dels Sants de Sueca que, amb només 27 metres d’alçada, ha sigut escenari d’aplecs més insignes.

El plat fort de la reunió ultra ha sigut ‘el matonet de twitter’. De pensament curt i conclusions ràpides, Milei pontifica sobre el creixement econòmic: quan un país creix també creix la desigualtat; la riquesa d’uns quants a costa de la pobresa de molts, però després la desigualtat baixa. Val. Acceptem polp com animal de companyia. I com la millor forma de demostrar-ho és provar-ho, hi tenen el país que presideix; en cinc mesos Argentina ha passat de la catàstrofe al caos. I com que el seu horitzó programàtic és destruir l’Estat, ha eliminat tots els subsidis. Ja trobarà el mercat «les millors solucions» diu, i que «els ciutadans siguen lliures» (per morir-se de fam, o de malaltia si no poden pagar els medicaments, li ha faltat dir). I això és només un tast de l’aversió a la «justícia social» que surt de la ultradreta qual femta d’una claveguera trencada.

Si com diuen, l’amenaça de la malaltia és un dels constituents de la salut, la cimera —només perquè cimera ve de cim i Madrid està a 657 metres sobre el nivell del mar, eh!— obliga a l’esquerra a fer polítiques valentes per guanyar suport electoral i que el feixisme no ens porte de nou a 1930. Argentina, elegint al psicòpata, va decidir suïcidar-se i esdevenir laboratori feixista. El futur distòpic ja és allí. El que allà passa pot passar ací. Per inexplicable que semble, part de la societat vota a la ultradreta entregada al joc fatal de la ruleta russa, el final de la qual no és cap enigma.