La paraula «deute» en valencià es pronuncia de manera general amb «e» tancada [déwte], contràriament a la pronunciació pròpia d'altres parlars de la nostra llengua, que la fan amb «e» oberta. Cal tindre en compte, a més, per a evitar interferències lingüístiques, que, a diferència de la forma castellana equivalent («deuda») o de la francesa («dette»), que són de gènere femení, en valencià «deute» és de gènere masculí. El seu ús ja apareix documentat en textos del segle XIII, i sempre s'ha fet servir en masculí.
Deriva del llatí «debitum», participi del verb «debere», 'deure'. Un «deute», per tant, és l'obligació que té algú de reintegrar a una altra persona alguna cosa que prèviament li havia cedit. Generalment, els deutes se salden amb diners; però també poden tindre un caràcter moral, en referència als compromisos adquirits per algú de fer alguna cosa, i fins i tot hi ha els anomenats «deutes de sang», que al·ludixen a les obligacions derivades per una relació de parentiu.
