El verb «aprendre» prové del llatí «apprehendere». S'havia format per la fusió del prefix «a-», 'cap a', amb el prefix «pre-», 'abans', i el verb «hendere», que significava 'atrapar, agarrar'. Efectivament, «aprendre» és atrapar els coneixements existents en un moment determinat per mitjà de l'estudi o de l'experiència. La manera més natural d'aprendre a fer alguna cosa és observar com ho fan els altres.
Si s'observa la tradició, es comprovarà que, des de ben antic, «aprendre» s'ha pronunciat [apénd?e], amb la «r» de la penúltima síl·laba muda. Així l'escrivien habitualment els escriptors clàssics: «lo pare e mare feren-li apendre sciència», deia sant Vicent Ferrer parlant de sant Benet. I així és també com el pronuncien actualment tots els parlants del domini lingüístic quan parlen espontàniament. És recomanable emmudir esta «r» factícia tant en l'infinitiu com en les formes del futur («aprendré» [apend?é]...) i del condicional («aprendria» [apend?ía]...).
