Per a Joseph Roth, el gran novel·lista vienés que va exercir el periodisme cultural en el Berlín d'entreguerres, un bon article no era una altra cosa que «dir en més o menys mitja pàgina coses que meresquen la pena». Mitja pàgina de rotatiu en format llençol, clar. I aqueixa és l'extensió aproximada de la majoria d'aquestes «vistes parcials» en què la mirada escrutadora de Tobies Grimaltos es deté. Però Grimaltos no és un diletant, ni un catequista. És un home prudent i un filòsof precís (tan precís, clar, com puga arribar a ser un filòsof) format en l'anàlisi d'arrelam anglosaxó (segurament el de Wittgenstein és el nom propi que més vegades se cita al llibre). Doncs bé, amb aqueixos elements (prudència, passió pel concepte i gust pel detall) i un estil clar, amb el qual busca no tant la novetat com que el que diu «siga fresc, amb contingut i plaent» (p. 82), Grimaltos corona amb èxit la difícil tasca de dir «coses que meresquen la pena» en l'àmbit filosòfic i fer-ho de manera que els seus lectors provinguen no sols d'entre aquells que s'interessen de bestreta pels assumptes d'aquesta mil·lenària tradició intel·lectual, sinó d'entre els que puguen veure en les qüestions que aborda una manera de reflexió vigent, útil encara a l'hora d'enfrontar les seues perplexitats quotidianes.
Quines són les qüestions de què s'ocupa l'autor d'aquest àlbum de mirades obliqües, de vistes parcials? Principalment d'aquelles que tenen a veure amb la seua dedicació universitària, ja que és professor de Teoria del Coneixement en la Universitat de València, i que podríem resumir així: Com es relaciona el coneixement amb la veritat i la falsedat, amb l'error i la creença, amb el sentiment i la prova? Però a diferència del caire epistemològic que impregnava la quasi totalitat dels textos continguts en Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana, el llibre de 2008 en què Grimaltos començava la seua singladura com a assagista, en Vista parcial l'autor eixampla el seu horitzó i tracta, «per escrit i amb lletra impresa, d'aquelles coses que pensava que mai no ho faria d'aquesta manera»: s'ha convertit, diu, «en un moralista» (p. 16).
La carrera literària de Grimaltos no entrem ací a comentar els seus treballs acadèmics arranca en 1998 amb El joc de pensar, un llibre de converses de ficció amb la seua filla menuda sobre alguns dels principals temes de la filosofia, continua amb Pren-te la vida amb filosofia. Diccionari per a joves pensadors (2003) i La mentida de Shasnak (2010), una novel·la d'aventures on la seua jove protagonista es veurà enfrontada a endevinalles i problemes lògics, i prossegueix, fins a arribar a l'obra que ens ocupa, amb Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana, una compilació de textos en què l'autor canvia de registre, estil i lector model. Abandona la ficció i el manual destinats prioritàriament al lector adolescent i a l'estudiant de secundària per a reflexionar filosòficament sobre qüestions que emergeixen del dia a dia, exposant de manera argumentativa el seu punt de vista davant del tema triat. Els seus apartats són assajos, i prefereix abans que l'organització didàctica, una prosa diversa i miniada, «a salts i a bots», com l'anomenava Montaigne.
Finalment, el filòsof del llenguatge que és, sap que el fet de parlar una llengua suposa ja assumir una certa concepció del món, una manera de viure i entendre les coses que ens ha sigut transmesa als llarg dels segles. Fidel al seu poble i a la seua llengua, l'escriptor de Castelló de la Ribera reivindica el seu ús com a instrument de cultura: «Per quatre coses done gràcies a la fortuna: per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m'agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m'han triat a mi (si és que no m'han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat, de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part» (Pp. 35-36).
En aquestos temps, que tornen a ser políticament hostils per a la filosofia (jivaritzada un poc més amb cada nou pla d'estudis), i en aquestes terres, on parafrasejant Dürrenmatt sembla que mai no haurem de deixar de lluitar per l'evident, llibres com el (els) de Tobies Grimaltos constitueixen una plaent invitació a la reflexió que no convé deixar passar de llarg.
