Segons sembla, la redacció del brevíssim recull A La llum d'hivern (és a dir, la tercera i darrera part del llibre, composat conjuntament amb Lliçons i Cants d'avall) ocupa entre els papers de l'arxiu de l'autor fins a 228 planes d'esboços i versions d'entre les quals sorgí finalment la composició final. En part això s'explica perquè aquests versos foren escrits en moments difícils per a l'autor. Tot el llibre està marcat pel dol per la mort de familiars i amics, de mestres que colpiren l'autor entre la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta. Fou un moment en què Jaccottet dubtà de la capacitat del llenguatge, de la poesia i en que l'amenaçà el silenci. Però, en realitat, podriem dir que tota l'obra de Jaccottet és, sobretot, una recerca dolorosa i despullada de la claredat. «Hauria volgut parlar sense imatges, tan sols/empenyer la porta?» Però el poeta ha de parlar amb les imatges, a través d'elles. La imatge de les finestres, de la llum, per poca que siga, que entra en la «impenetrable obscuritat de la nostra condició» serviria a Jaccottet per a descriure el seu ofici en rebre el premi Montaigne en 1972. Aleshores, mostrà la seua admiració pels mestres del Haiku capaços, en les seues mateixes paraules de «conjurar la simplicitat i el misteri, la mesura i l'infinit». No cercar la poesía «fora dels límits de la vida» seria la manera de Jaccotet d'entendre una poesía hereva, certament, de la tradició que va del simbolisme al surrealisme però que no vol renunciar a expresar la «vida» i no només el llenguatge. No és d'estranyar que Rilke o Ungaretti (als quals traduí, a més) hagen estat presències decissives en la seua obra. Com no estranya saber que Jaccottet dedicà un breu llibre al pintor Morandi, precisament pintor de la claredat.
Fa uns mesos va veure la llum el volum de la col·lecció La Pléiade dedicat a l'obra de Jaccottet. En ell podem apreciar l'immens abast de l'obra d'aquest autor, tant pel que fa als seus escrits de poesia com als de prosa (o les combinacions entre tots dos que fan molts dels seus volums). Voldria destacar la inmensa qualitat del seu diari, els volums titolats La Semaison, simplement magistrals.
Seria fantàstic que poguerem disposar d'una traducció d'aquest dietari, i si pot ser de la mà d'Antoni Clapés, que n'ha fet un treball admirable en A La llum d'hivern, una traducció que per la seua qualitat recorda la que en feu Derek Mahon dels poemes de l'autor suís.
Jaccottet és un autor que aspira a retrobar la pàgina i escriure «amb els mots més pobres i més justos, si puc». La poca llum de l'hivern no ens ofereix cap salvació ni refugi, però fa de la vida un lloc que podem aspirar a comprendre, entre les ombres.
