Quan ja pensàvem que el crepuscle com a motiu literari ja havia exhalat el seu últim alè en els darrers ressons del modernisme més íntim i demodé , descobrim malgrat els anys el seu irresistible poder seductor, capaç de despertar una vegada més la creativitat poètica, sense repetir tòpics de fotomuntatge postal. Almenys eixa és la primera impressió que un experimenta després de llegir el més recent lliurament poètic de Carles Duarte (Barcelona, 1959) autor potser una mica desconegut en les nostres latituds, però amb més de vint anys dedicats a la poesia i amb més de trenta llibres publicats, com per exemple, Tríptic hebreu, Els immortals, o S'acosta el mar, tots tres publicats ací.
Alba del vespre sintetitza en forma d'oxímoron el final del dia, un moment propici per la delectació de la natura, per fer volar la imaginació o simplement per meditar en silenci. De fet és aquesta visió la del capvespre la que serveix de lligam vertebrador de la majoria dels textos. D'igual forma pel que fa l'estructura és evident el sentit unitari, (a més de tancat) que Duarte ha volgut donar-li mitjançat la cita inicial d'Empèdocles d'Agrigent i la d'Aristòtil amb la qual conclou; i que més enllà de l'arqueologia erudita interactuen entre sí, ampli(fic)ant els significats de la seua relectura. D'igual forma són evidents certes interacions en forma de díptics Frontera o tríptics com el que titula el conjunt.
Qui ja haja llegit algun altre llibre de l'autor reconeixerà de seguida la veu singular de Duarte. La recerca de la bellesa, sense afectacions, per tal de fer d'aquest món un lloc més habitable; l'exaltació de mediterrània com a paisatge identitari; la petjada inesborrable del món clàssic com a substrat cultural comú; o la seua elegància verbal capaç de dir noves coses amb velles (i també molt belles) paraules. Com a novetats, podem resumir l'abandonament de l'orientalisme d'altres reculls en favor d'una geografia més propera (Cala Ferriol, Eivissa), però sobretot, la superació de l'anècdota personal per tal d'assolir una dimensió més filosòfica: el desig i la necessitat de transcendència: «No en tenim prou, de ser i morir: /Ens cal el somni/ flairar el perfum del gessamí,/ sentir el desig d'uns ulls, / imaginar-no»i la comunió entre el jo i univers com ocorre en Or i magenta, un dels poemes, sens dubte, més aconseguits i per tat més antologables.
Malgrat el seu dilatat currículum, la veu poètica de Carles Duarte (lluny d'acomodar-se en la seua autocomplaença) sona amb una claredat diferent i nova; disposada a continuar indagant en aquesta recerca, que és al cap i a la fi, la poesia. La seua impecable escriptura és alhora moderna i clàssica. Els seus versos recuperen qüestions universals, però no semblen trillades. Potser el secret rau en la reaprofitament del gran cabdal d'imatges perennes com el mar, la nit, el vespre, que encara hui en dia són capaces de meravellar-nos amb tota la seua riquesa cromàtica; i d'invitar-nos a reflexionar una vegada més sobre el paper en aquest món de la nostra minúscula i insignificant existència.
