Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Assaig

Bella, ciao?

Ni sants de la Resistència ni monstres de Saló, Sergio Luzzato ha sembrat la polèmica al revisitar la figura de partisans com Primo Levi

Bella, ciao?

Bella, ciao?

Fa un parell de setmanes es va clausurar a Paris una exposició sobre el tema de la col·laboració francesa amb el règim nazi. L´exposició ha rebut molts visitants i ha estat organitzada als arxius nacionals de França. En certa manera ha estat un esdeveniment històric, a la llum del fenomen abordat i els debats que encara provoca a França. Una de les conclusions que de la mà dels organitzadors trau el visitant és que la col·laboració, com també la resistència foren fenòmens minoritaris. És una conclusió una mica opinable i decebedora, potser, però no massa innovadora. Des de fa algun temps, alguns dels grans mites i els grans tabús de la història europea estan en entredit. Sembla que hem passat del «tots foren resistents» gairebé a que «ningú no fou resistent€»

Que la Resistència ha estat un mite a Itàlia és des de fa almenys dues dècades un lloc comú. L´antifeixisme va ser un element fundacional clau de la República nascuda a la fi de la Segona Guerra Mundial, i de fet fou incorporat a la seua Constitució. La crisi política italiana dels anys vuitanta i noranta ho ha remogut tot, l´antifeixisme també.

Naturalment no tots els qui han revisat el lloc de l´antifeixisme ho han fet amb les mateixes intencions ni amb la mateixa raó. De les revisions al «revisionisme» n´hi ha més d´un salt. En general el debat no ha estat, ni podia estar-ho amable. Per això la recepció del llibre de Sergio Luzzatto ha estat complexa, polèmica. Luzzatto ha triat no només tornar a transitar pels camins dels partisans resistents a partir d´un treball microhistòric sinó fer-ho a partir de l´acció del grup en el que participà Primo Levi a la Val d´Aosta. Levi, figura clau de la cultura europea contemporània, i autor del concepte de les «zones grises» (entre culpables i innocents) que tant de ressó ha tingut entre els historiadors, no és un partisà «qualsevol». I si Primo Levi hagués incorregut en alguna acció partisana moralment dubtosa? Afecta això a la seua figura? ens ha d´afectar?

Sergio Luzzatto és un excel·lent historiador que acostuma a tocar fibres sensibles de la vida cultural italiana. És autor d´un treball clàssic sobre el cos del Mussolini assassinat; també d´un estudi sobre el cèlebre i esgarrifós «Padre Pio». És autor, en fi, d´una reconsideració punyent sobre els llocs de l´antifeixisme en la cultura italiana, molt recomanable. Ara, amb Partisanos, ha afegit una altra peça per al desencaix.

Han arribat ja els temps d´una vulgata revisionista sobre els llocs de l´antifeixisme? Molt em tem que sí. Luzzatto no n´és, però, responsable, i la tasca dels historiadors tampoc no deu aturar-se perquè alguns irresponsables vulguen fer sang sobre l´arbre caigut. La resistència no fou un joc de saló, certament. La història de les nostres penosament aconseguides llibertats no s´ha construït amb un intercanvi amable d´opinions entre literats i homes de be, tots ells molt com cal, mentre prenien te. Fou, sovint, un assumpte de partides armades, de pors i valenties, de càlculs i errors. Les «zones grises» són també aplicables als partisans. Potser és l´hora d´acabar amb el «mite» de la Resistència, però no amb el lloc central que ocupa en la història. Ni és hora sobretot, d´amagar el nostre agraïment als partisans pel què van fer.

Sergio Luzzatto

Partisanos

Compartir el artículo

stats