Fa un parell de setmanes es va clausurar a Paris una exposició sobre el tema de la col·laboració francesa amb el règim nazi. L´exposició ha rebut molts visitants i ha estat organitzada als arxius nacionals de França. En certa manera ha estat un esdeveniment històric, a la llum del fenomen abordat i els debats que encara provoca a França. Una de les conclusions que de la mà dels organitzadors trau el visitant és que la col·laboració, com també la resistència foren fenòmens minoritaris. És una conclusió una mica opinable i decebedora, potser, però no massa innovadora. Des de fa algun temps, alguns dels grans mites i els grans tabús de la història europea estan en entredit. Sembla que hem passat del «tots foren resistents» gairebé a que «ningú no fou resistent»
Que la Resistència ha estat un mite a Itàlia és des de fa almenys dues dècades un lloc comú. L´antifeixisme va ser un element fundacional clau de la República nascuda a la fi de la Segona Guerra Mundial, i de fet fou incorporat a la seua Constitució. La crisi política italiana dels anys vuitanta i noranta ho ha remogut tot, l´antifeixisme també.
Naturalment no tots els qui han revisat el lloc de l´antifeixisme ho han fet amb les mateixes intencions ni amb la mateixa raó. De les revisions al «revisionisme» n´hi ha més d´un salt. En general el debat no ha estat, ni podia estar-ho amable. Per això la recepció del llibre de Sergio Luzzatto ha estat complexa, polèmica. Luzzatto ha triat no només tornar a transitar pels camins dels partisans resistents a partir d´un treball microhistòric sinó fer-ho a partir de l´acció del grup en el que participà Primo Levi a la Val d´Aosta. Levi, figura clau de la cultura europea contemporània, i autor del concepte de les «zones grises» (entre culpables i innocents) que tant de ressó ha tingut entre els historiadors, no és un partisà «qualsevol». I si Primo Levi hagués incorregut en alguna acció partisana moralment dubtosa? Afecta això a la seua figura? ens ha d´afectar?
Sergio Luzzatto és un excel·lent historiador que acostuma a tocar fibres sensibles de la vida cultural italiana. És autor d´un treball clàssic sobre el cos del Mussolini assassinat; també d´un estudi sobre el cèlebre i esgarrifós «Padre Pio». És autor, en fi, d´una reconsideració punyent sobre els llocs de l´antifeixisme en la cultura italiana, molt recomanable. Ara, amb Partisanos, ha afegit una altra peça per al desencaix.
Han arribat ja els temps d´una vulgata revisionista sobre els llocs de l´antifeixisme? Molt em tem que sí. Luzzatto no n´és, però, responsable, i la tasca dels historiadors tampoc no deu aturar-se perquè alguns irresponsables vulguen fer sang sobre l´arbre caigut. La resistència no fou un joc de saló, certament. La història de les nostres penosament aconseguides llibertats no s´ha construït amb un intercanvi amable d´opinions entre literats i homes de be, tots ells molt com cal, mentre prenien te. Fou, sovint, un assumpte de partides armades, de pors i valenties, de càlculs i errors. Les «zones grises» són també aplicables als partisans. Potser és l´hora d´acabar amb el «mite» de la Resistència, però no amb el lloc central que ocupa en la història. Ni és hora sobretot, d´amagar el nostre agraïment als partisans pel què van fer.
Sergio Luzzatto
Partisanos
