vaig ser mestre d'escola durant els primers anys de vida professional, a la darreria dels setanta i principi dels vuitanta. Entre altres quimeres, vaig intentar que els alumnes adquiriren l'hàbit de la lectura -que jo considere un costum saludable per ell mateix. Els meus exalumnes diran si ho vam aconseguir o no entre tots. Cada divendres a la vesprada, a punt d'anar-se'n a casa, anotàvem els noms dels autors i els títols dels llibres que cadascú havia llegit durant la setmana en un tauler de suro penjat a la paret de l'aula. Al final del trimestre, en fèiem una mena de hit parade literari i una valoració en veu alta que es va convertir en un club de lectura dins de l'horari escolar. Una experiència cooperativa, de la mà de Ferrer i Guàrdia i de Freinet, sense canons elitistes ni lectures obligatòries.
Durant els tres anys que va durar la iniciativa, El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo va encapçalar sempre les preferències d'aquells adolescents que despertaven a la literatura quasibé adulta. Els perseguidors de Pedrolo van ser les versions traduïdes al català de Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, Huckleberry Finn de Mark Twain, La crida del bosc de Jack London, diverses antologies de contes d'Edgar Allan Poe i -no puc oblidar-me'n!- tots els volums de Jules Verne i Robert Louis Stevenson que arribaven a les mans dels alumnes per mitjà de les recomanacions que cadascú s'havia de buscar pel seu compte, al marge del professor.
Aquella tria de llibres autogestionada entre els alumnes i els seus familiars, amics i coneguts em va comportar un desagradable desacord amb un parell de centaures d'escriptor-professor -una espècie autòctona molt arrelada al medi educatiu- sobre la conveniència o no de consumir literatura traduïda. Un desacord profund que, segons em recorden quan ens veiem, encara no s'ha estanyat, ja que, homes de conviccions granítiques com són, continuen pensant que si l'ensenyament «en valencià» ha de servir per a alguna cosa és, fonamentalment, per a crear lectors de literatura de producció pròpia. No era ni és, pense entre mi, un debat banal, sinó una discussió d'alt valor cultural que faríem bé de rumiar i, finalment, una opció comercial.
Personalment, no he entés mai les llengües com a codis restringits -perquè això restringeix les possibilitats comunicatives dels seus usuaris-, sinó com a vehicles d'accés a la universalitat cultural, cadascuna segons els seus usos més elaborats. Què llegim, a qui llegim i en quina llengua? són alternatives que determinen sobre què pensem, amb qui ho pensem i, finalment, com pensem. Precisament per això el valor d'un idioma qualsevol i la seua literatura no radica en ell mateix sinó en els continguts que és capaç de difondre entre els usuaris. Han passat quaranta anys d'aquelles batalletes de joventut. Amb la institucionalització de l'ensenyament de i en valencià, el valor prescriptiu del professorat en matèria literària -inclosos els meus amics centàurics- ha esdevingut enorme. No hi tinc res en contra. Però jo -que també sóc cabut- continue pensant que, mentre el consum literari dependrà de la marca d'origen de l'idioma -llevat que sigues Pedrolo!- no eixirem d'una fase d'autocosum pròpia de les cultures meliquistes. Interessos gremials a banda, per descomptat.
