En contra de les visions aristocràtiques respecte de la cultura de masses -com les de Neil Postman, Giovanni Sartori o Pierre Bourdieu-, els dies de lucidesa passatgera m'agrada pensar que la complexitat del gran públic és un germen democràtic. De fet, l'accés de les masses a l'alfabetització i l'educació formal no banalitza la informació i la cultura, sinó que les democratitza i enriqueix. En contra també de les idees metafísiques d'una Arcàdia sense conflictes -una varietat de la «nostàlgia de l'absolut» a què es referia George Steiner-, el pluralisme sociocultural és un símbol de modernitat sense marxa a l'inrevés. Fantasies a banda, vostès i jo, vulguem o no, formem part d'un món més divers com més va.
La tecnologia -l'alfabet, la impremta, la digitalització- no ha estat mai l'enemic de la modernització sinó més aviat el contrari. La revolució tecnològica possibilita, per exemple, mitjans de comunicació més universals i més difícils de controlar per les policies del pensament, sempre alerta. Els nous espais virtuals que generen els avanços digitals poden ser una possibilitat inèdita de control, això ja ho sabem. Però alhora de cohesió i progrés, això també és una obvietat. Tot dependrà -el control o la llibertat, vull dir- de l'ús que se'n farà -siga un escriba conventual qui tinga la llapissera censora pel mànec o el propietari d'un buscador d'Internet. La polèmica entre tecnòfobs i tecnòfils -que, com la Mare de Déu d'Agres, de tant en tant ve i se'n va- fa reviure les velles mentalitats que va cartografiar Umberto Eco en Apocalíticos e integrados, un llibre que convindria rellegir amb ulls d'avui.
Siga com vulga, percebem el món per mitjà de l'experiència quotidiana, inclosa la cultura mediàtica, la literària -si és que encara llegim- i la virtual que ens engolim per la pantalleta del mòbil asseguts al sofà. Yves Eudes ja alertava fa anys sobre la «colonització de les consciències» que perseguia sigilosament el «lliure flux de la informació» d'encuny nord-americà. Dominique Wolton, per la seua banda, insistia sobre «la deriva» dels mitjans de comunicació i la falta de confiança dels ciutadans -ai!- respecte dels periodistes. Roland Cayrol anava més lluny i es referia a «un sistema d'informació progressivament en crisi». Poc abans de morir, Pierre Bourdieu carregava sobre la televisió la responsabilitat de l'empobriment cultural, per «la submissió demagògica a les exigències del plebiscit comercial». Però, com diu la cultura popular, tot té dues vores i un punt mitjà.
Em fa l'efecte que el menyspreu intel·lectual de la cultura de masses per banda d'una part del santoral acadèmic realimenta el seu efecte pervers perquè, en el fons, defensen el seu poder de mandarins aristocràtics. La lucidesa passatgera que els referia em fa pensar, finalment, que o assumim la nostra majoria d'edat com a consumidors culturals o deixarem de nou la nostra «percepció del món» a les mans dels interessos clericals i els seus «cànons» elitistes. No ho negaré: tenim mala defensa davant de la complexitat galopant que ens arriba per terra, mar i aire perquè, com deia el clàssic, les armes les imposa l'enemic. Però, enmig de la «teologia del mercat» que tot ho determina, vull pensar que sempre ens quedarà l'ús sobirà del comandament a distància o el famós «I would prefer not to» (preferiria no fer-ho) de Bartleby, l'escrivent de Herman Melville.
