Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Ninyoles i el seu temps

Fa nou dies faltava un dels sociòlegs que millor ha sabut interpretar la societat valenciana

Rafael Ninyoles i el seu temps

Amb la recent desaparició de Rafael L. Ninyoles ens ha deixat un altre membre destacat d'una generació que es pot considerar, sense exageració, decisiva en la configuració cultural i moral del País Valencià contemporani. Els nascuts al voltant del 1940. Una generació portentosa, certament, que ha fet aportacions impressionants. Prèviament ens han anat deixat -i ens hem sentit cada vegada una mica orfes- el filòsof Josep Lluís Blasco, l'historiador i polític Alfons Cucó, l'historiador Manuel Ardit, el sociòleg Josep Vicent Marquès, i alguns més... Ninyoles, que havia nascut el 1943, formava part d'aquest grup que va assumir la tasca de dignificar culturalment el valencianisme.

Una generació anterior, la dels anys trenta, nucleada al voltant d'Acció Cultural Valenciana -la primera generació d'universitaris valencianistes- va veure estroncat el seu esforç i possibilitats per la gran divisòria de la guerra civil, i delmats els seus efectius per l'exili, l'ostracisme o la defecció. Pràcticament només continuaren en actiu, aportant elements valuosos en termes de cultura i pensament, Manuel Sanchis Guarner i Emili G. Nadal, aquest exiliat però autor d'un llibre com El País Valencià i els altres (1971). Manuel Sanchis Guarner fou un protagonista actiu de la represa cultural a partir dels anys seixanta, un referent clau en tant que filòleg, amb una obra tan important com La ciutat de València (1973). Resultaria difícil exagerar la rellevància cívica i intel·lectual de Sanchis Guarner, que va omplir un gran buit i va fer d'enllaç entre generacions.

Caldrà evocar quin era l'ambient cultural i social a la València dels anys cinquanta i seixanta? Temps de quarantena, temps de silenci, temps certament durs, però també temps de replantejament i de reviscolament, de preparació per a un nou esclat. Aquesta generació trencà motlles i es rebel·là contra una cultura oficial reaccionària i desfasada, contra l'autoritarisme del règim, i contra el conformisme -forçat o no- d'una part considerable de la població. I contra la negació de la dignitat i la vàlua de la llengua i el llegat cultural dels valencians. La castellanització avançava sense contrapesos ni defenses. La cultura seriosa i prestigiosa era en castellà. El valencià era cosa de sainets, de xala, de llibret de falla. Prescindible. Sense categoria cultural ni avenir social.

L'obra de Joan Fuster i particularment Nosaltres els valencians (1962) es va projectar en aquest context, marcat a més per una sensació punyent d'abandonament i de davallada socioeconòmica, d'haver perdut el tren de la industrialització i de la modernitat. L'impacte dels seus plantejaments fou enorme, tan gran com la resposta agressiva d'aquells interessos -polítics i socials- que es veien amenaçats per una reformulació d'actituds i maneres de fer inveterades. Que no podien suportar una actitud assertiva i amb aires de modernitat innegables, que els qüestionava.

La generació del 1940 va rebre de ple l'impacte de l'obra fusteriana, però ells explicaven sovint que havien arribat a les seues conclusions valencianistes i radicals abans de llegir Fuster. Bé està, però el diàleg i l'intercanvi amb Fuster fou decisiu.

En una data tan primerenca com 1969 Ninyoles va publicar el seu llibre Conflicte lingüístic valencià, al qual el seguirien molts més, perquè Ninyoles ha estat un autor prolífic. Aquest primer assaig fou seminal. Deixava clares algunes qüestions cabdals al voltant del bilingüisme, la diglòssia, la castellanització, l'autoodi, el perill de la substitució lingüística i les bases socials de tot plegat. Analitzava el veritable conflicte (que és el drama de la progressiva postergació del valencià pel castellà), no el que artificialment i com a cortina de fum varen promoure, fins a l'exasperació, els interessos adés esmentats. El 1971 aparegué a l'editorial Moll, de Mallorca, un altre llibre de Ninyoles, Idioma i prejudici, amb pròleg de Joan Fuster. Un pròleg, val a dir, sense pèrdua, molt ponderat. Aquest llibre sempre m'ha semblat el millor de Ninyoles, ben estructurat i ple d'idees, molt formatiu. La idea de fons és que, en qüestions de llengua, cal passar de l'autobiografia a l'estructura, és a dir, de l'experiència dispersa, de vegades personal, de les intuïcions, de la vivència, a una sistemàtica basada en el rigor i l'anàlisi, en la conceptualització d'un conflicte que obeeix a una dinàmica social que calia investigar i explicar.

Rafael L. Ninyoles havia estudiat Dret, però sota la influència d'Enrique Murillo Ferrol, catedràtic de Dret Polític pertanyent a l'anomenada Escola de Granada de Ciències Socials, es veié atret -com Lluís V. Aracil o Josep Vicent Marquès, per la sociologia. Particularment per la sociologia del coneixement i també per la psicologia social, amb l'empremta de Kurt Lewin. En el seu bagatge figuraven clàssica de la disciplina com Gordon W. Allport, Joshua A. Fishman o Charles A. Ferguson, a més de Karl Mannheim o Robert K. Merton. Referències i lectures compartides amb el nucli inicial del que es conegué com a sociolingüística (rètol que després no apreciava). I sobretot amb Lluís V. Aracil, autor d'alguns textos pioners, amb el qual tanmateix es distanciaria posteriorment. Però aquesta és una altra història, certament complicada.

En qualsevol cas, Ninyoles no es limità a la sociologia de la llengua. Publicà també alguns volums importants en castellà sobre aquesta problemàtica, en editorials prestigioses com ara Tecnos, per a difondre les seues idees i plantejaments: Idioma y poder social (1972) o Cuatro idiomas para un Estado (1976). Però el seu àmbit de preocupacions anava més enllà. De fet, ja el 1968 havia publicat un petit llibre molt ben pastat: L'opinió pública.

El nacionalisme espanyol -gran absent del debat sobre «los nacionalismos» fins fa poc- fou objecte de la seua anàlisi perspicaç a Madre España ja el 1979, llibre que anys després vàrem recuperar i publicar traduït a la col·lecció Arguments de l'editorial Tàndem. El 1992 publicà un volum igualment avançat als debats posteriors: El País Valencià a l'Eix Mediterrani. Un treball pioner i encara vàlid. D'imaginació sociològica, a Ninyoles, no li'n faltava, es pot concloure. Havia après la lliçó de Wright Mills...

Rafael L. Ninyoles ha estat un sociòleg complet. Va ser professor a les universitats de València i Alacant, autor d'estudis i informes, director d'investigació en diferents organismes públics (Diputació de València, Conselleria de Cultura), impulsor d'enquestes sociològiques fonamentals sobre l'ús i el coneixement de la llengua, autor d'un informe sobre les Comarques Centrals, president de l'Institut Valencià d'Investigació Social. Una carrera repartida entre l'administració pública i la universitat. Alhora, un enfocament teòric amb aplicació pràctica, seguint la divisa del seu admirat Kurt Lewin: «No hi ha res més pràctic que una bona teoria». Teoria i investigació empírica en bona harmonia. Com a l'Escola de Frankfurt, afegiria jo.

I també ha estat molt rellevant la seua voluntat de crear escola, en el sentit més ampli i generós de la paraula, partint de la base que tenia més auctoritas que poder acadèmic. En l'acadèmia fou més aviat marginal. Però la seua obra persistirà. Així s'expliquen volums col·lectius dirigits per ell com Estructura social al País Valencià (1982) o La societat valenciana: estructura social i institucional (2000). El seu mestratge fou fonamental per a unes quantes generacions posteriors, una torxa que van recollir deixebles com Toni Mollà i altres, i sobretot un gruix considerable de lectors -molts milers, a hores d'ara- que han aclarit idees i s'han format llegint els seus llibres rigorosos, raonats i raonables.

La sociologia valenciana, de gestació tan complicada i incerta, avui ja és una altra cosa. Té bases institucionals i acadèmiques -fins i tot una Facultat de Ciències Socials- i un contingent d'estudiosos ben formats i situats en el circuit científic internacional, com pertoca, digne d'esment. Abans de Ninyoles i de la generació dels nascuts al voltant de 1940, hi havia una mena de desert sense perspectives clares. El mateix es podria dir d'altres disciplines, com la història o l'economia. O l'antropologia.

Si ens parem a pensar, el salt que ha fet la cultura d'aquest país en poques dècades ha estat realment espectacular. El punt de partida era penós. Però els reptes del present encara ho són més, d'espectaculars en el sentit d'exigents. No podem perdre temps ni malbaratar energies. Aprendre dels mestres que ens han precedit i ens han ajudat a pensar el País és una condició per identificar aquells reptes, encarar-los i tractar de reeixir. Sobretot, en temps tan complicats com els actuals, caldrà prendre bona nota de la confiança (i autoconfiança) que exhibien, de l'audàcia que desplegaven, de la voluntat de fer País i de construir una cultura prestigiosa, amb cara i ulls. La torxa ara passa de mans.

Compartir el artículo

stats