no m'agrada visitar les cases dels escriptors. Les poques vegades que ho he fet he tingut la sensació de peregrinar cap a una Terra Santa convertida en un parc d'atraccions turístiques. Però fa poc vaig anar fins al domicili d'Emily Dickinson, la poeta que, sense haver eixit mai de casa, va comprendre com ningú l'univers. Estava passant uns dies per les destartalades Catskill Mountains, al nord de Nova York, i en els meus plans no tenia previst anar fins a Amherst. Però aquells dies tenia entre mans els Ensayos esenciales d'Adrienne Rich que ha publicat l'editorial Capitán Swing, on explica amb un entusiasme contagiós la seua visita a casa de la poeta. I això és el que té Amèrica, que el territori és tan extens que cinc hores de distància és un passeig que no requereix preparació. Així que vaig enfilar el cotxe cap a Massachussets, estat al que pertanyen, a més d'ella, Elizabeth Bishop (la meua permanent adoració), Sylvia Plath i Anne Sexton, quatre de les formes més intel·ligents que ha donat la literatura d'observar el món.
A la casa de Dickinson encara ara s'hi respira la calma de qui ha viscut reclosa en una renuncia voluntària. Entre les seues anotacions a penes hi consta una anada a l'oculista, a Boston. I aquest aïllament significava, per ella, la llibertat. Però el més important d'aquella casa és el jardí. La natura que envoltava a la poeta, aquell tu tan íntim, callat i contingut que tantes vegades és destinatari i còmplice dels seus versos; un jardí que convida a la quietud i a la reflexió, els requisits en què s'ha de llegir la seua poesia.
Es va negar a publicar llibres en vida i això no li va impedir que els seus pares tractaren amb serietat i professionalització la seua vocació de poeta. Era una dona i era la segona meitat del segle XIX. Al jardí de Dickinson vaig pensar molt en Josep Piera. Quan jo tenia vint anys, un llibre publicat i ell ja havia freqüentat un poc als meus pares, em va dir en un to seriós i segur, que si jo «complia», els meus pares mai no m'exigirien res. Vaig tardar anys en entendre que aquell «complir» volia dir correspondre. He vist de prop casos com els de Marta Pessarrodona, Francisco Brines o el mateix Josep Piera, que també es van criar en cases on les mares i els pares els van donar ales per fer de la seua vocació una professió. Piera tenia raó: han passat quinze anys d'aquella conversa i encara no he rebut cap advertència a casa.
