Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La temptació americana

Durant el segle i mig que té de vida, Stanfords, a Londres, ha estat la millor llibreria de viatges del món. Del meu món conegut si més no. Ara fa poc més d'un any, va haver de canviar de lloc a causa de la inexorable llei del mercat. Una pèrdua cultural, i també sentimental, per a aquells que necessitem els fars de la continuïtat cultural. La nova seu, moderna i funcional, ha perdut l'encant de la tradició; però també és cert -siguem possibilistes- que n'ha mantingut el fons i l'oferta. Hi continuarem passant a buscar les nostres dosis homeopàtiques de literatura del desplaçament. Una literatura que permet l'allunyament terapèutic abans del viatge i també la seua recreació una vegada tornat a la seguretat de la casa. Parle del desplaçament voluntari, per descomptat: aquell viatge en què pots modular l'eixida, l'estada i el retorn. Tots els desplaçament no són així, massa que ho sabem per experiència personal, vicària o només literària.

Patricia Almarcegui ha parlat recentment de tot això en Los mitos del viaje. Estética y cultura viajeras, un llibre que vaig comprar fa un parell de setmanes a Altaïr, una llibreria de viatges de Barcelona on també solc adquirir novetats sobre els meus desficis viatgers. Altaïr té una distribució molt didàctica, amb un fons organitzat per països -cosa que et permet ajustar les preferències. Durant la darrera visita, mentre dotorejava despreocupadament per les lleixes americanes, vaig trobar América, un llibre que jo desconeixia de Manuel Vilas, el reconegut autor d'Ordesa que tant em va impressionar fa uns mesos. Vaig endur-me América sense pensar-m'ho i m'hi vaig posar mans a la faena a la mateixa cafeteria d'Altaïr mentre sonava pels altaveus Chet Baker. A la vesprada, vaig enllestir-ne la lectura a l'Euromed, direcció a València, i en arribar a casa, Manuel Vilas i jo havíem transitat per carreteres, ciutats i colleges del Midwest. Ciutats -si les ciutats americanes són ciutats!- escampades entre praderies, boscos i rius «donde la noche cae de una forma apocalíptica»-, bambant a la recerca d'una casa càlida que Vilas ha trobat feliçment a Iowa. «La casa», assegura Vilas refentint-se a la casa americana, «es el fundamento de la vida. No la calle. Pero la suma de casas no contribuye a la creación de la ciudad. Como la suma de zombis no consigue crear la nación zombie. No hay ciudad, hay casas donde la gente vive escondida. Gigantescas casas donde se rinde culto a la soledad».

Com amb Ordesa, fàcil que sóc, em vaig identificar de seguida amb el «personatge» Manuel Vilas -tant si coincideix o no, que això no m'importa gens ni miqueta, amb l'escriptor Manuel Vilas. Al capdavall, els escriptors no som notaris. Un personatge, com jo, «cansat de ser espanyol» que busca en l'ideal americà -en efecte: Amèrica és només un ideal!- el desdoblament circumstancial i creatiu de la personalitat. Amèrica és també la meua destinació «ideal» per a prendre distància -no solament física- o, senzillament, per desaparéixer -com intenten desesperadament els personatges d'Enrique Vila-Matas. Un privilegi, dic del viatge i la desaparició, perquè el desplaçament i el viatge literari són, si bé ho mirem, una expressió de la cultura dels benestants de la terra. Com Vilas i jo mateix, malgrat tot. Stanfords i Altaïr són només les meues estacions d'enllaç. I Manuel Vilas, des d'ara mateix, un còmplice on the road.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats