La literatura catalana és una literatura rica en contes i contistes, només cal mirar enrere i celebrar noms com ara Víctor Català, Mercè Rodoreda, passant per Pere Calders, fins a arribar a Quim Monzó, Empar Moliner, entre d’altres. Per tant, no hi ha dubte que els lectors en català hem tingut la sort de tenir al nostre abast autors i autores nostrats mestres del gènere, a banda de nombroses i excel·lents traduccions de contistes d’arreu del món.
Jo sempre he estat una lectora apassionada de contes i relats breus. Per triar i afegir alguns noms, a banda dels esmentats adés, admetré la meua feblesa pels relats d’Isaak Bábel, Guy de Maupassant, Anton Txékhov, Isak Dinesen, Truman Capote, i més recentment, Lucia Berlin, entre tants altres que no hi cabrien.
L’admiració i addició per la peça més o menys curta, sospite que em ve, en part, de la influència del periodisme, ja saben: el ritme, la sorpresa, economia del llenguatge i concreció, però allò que més m’atrau de llegir contes, bons contes, és respirar la intensitat que hi destil·len, sentir les embranzides amb què em sent sacsejada pels seus inicis i finals inesperats. Em sedueix i admira la capacitat d’alguns autors d’aprofundir en els personatges i en les atmosferes creant-hi el retrat i l’ambientació amb diferents recursos, bé siga amb el detall minuciós, amb la tensió psicològica o amb els diàleg trepidant.
Jovi Seser (Ondara, 1979), autor de ‘Pedres que han de ser remogudes’, ha escrit un recull de contes magnètics, d’aquests que enganxen el lector amb força, tant pel ritme del relat, la intensitat amb què van forjant-se la històries, com per la tensió que en desprenen, siga a través de la psicologia dels personatges i o del realisme de l’ambientació.
Ocorre sovint que en un llibre de contes és difícil mantenir la qualitat i la intensitat en tots els relats, no seré jo qui ho negue, però insistiré en què també passa semblant al llarg de moltes novel·les. També una novel·la té pics i caigudes, moments més aconseguits que no pas uns altres. Per tant, no és aquesta una raó per a (desacreditar) ni menystenir un llibre de narrativa breu, ni a l’hora de premiar-lo, ni de publicar-lo, ni de llegir-lo.
Dit això, també aquest és el cas, i en ‘Pedres que han de ser remogudes’ no tots els relats brillen amb la mateixa intensitat. Ara bé, diré que des de la primera línia d’«Un assassí a les fosques», història que obri el llibre, vaig tenir la sensació d’estar davant d‘un escriptor de bona factura (i que sap el que fa). I ho vaig confirmar amb escreix en el tercer conte, «Yannick (Un udol en la nit)», i després amb «Hoste» i «Crim a la platja de Llevant».
Trobe que aquesta sensació, convertida al final de llibre en certesa, -no debades va obtenir el Premi València. Alfons el Magnànim de Narrativa 2019- rau en què el llibre de Seser es nodreix i evoca la narrativa negra des d’estils ben diferents. No en va l’encapçala (el volum) una cita de Patricia Highsmith: «Crec que la passió per la justícia és massa avorrida i artificial, perquè ni a la vida ni a la natura els importa que se’n faça o no, de justícia». La gran Highsmith -qui continua embriagant els lectors addictes al gènere- ho deixa entendre... Quan no hi ha justícia, potser és l’hora dels justiciers i les justicieres.
I en aquest sentit, ‘Pedres que han de ser remogudes’ esbossa a través de vuit assassinats polifònics -perpetrats per innocents i per sicaris, narrats per les víctimes, però també pels agressors, també- un joc literari que reivindica aquella injustícia o memòria, crims històrics com l’Holocaust o l’atemptat al Teatre Dubrovka de Moscou el 2002, que deu ser reparada o remoguda, des de Manhattan, tornant a València, i passant per Holanda, Siracusa o Burdeus. En tot moment, l’ambientació excel·lent, la tensió és present, els escenaris reals i primmirats, els diàlegs creïbles i dinàmics. Amb tots aquests ingredients, Seser Jovi Seser -periodista i escriptor que ha centrat fins ara la seua producció literària principalment en la narrativa breu, ‘Efectes secundaris’ (2011) i ‘Últimes existències’ (2012) Premio de Narrativa Ciutat de València permet als lector entrar en escena i fer-ne una radiografia molt convincent del que està contant perquè, a més, els temes que hi tracta són d’una profunditat considerable. La traïció, l’amistat, la frustració, les dificultats a la vida, la marginació, el crim, la hipocresia social.
Per altra part, ha col·laborat en l’antologia de narrativa negra ‘Assassins valencians (2019), i des de 2012 manté el blog ‘Calcetins desparellats’ on publica i comparteix entrades, reflexions, textos inèdits i diaris de viatge.
