Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Álvaro Cunqueiro, un plaer

Álvaro Cunqueiro, un plaer

Álvaro Cunqueiro, un plaer

Si Déu no ho remeia i amb permís de la pandèmia, l’últim dia de febrer de l’any vinent farem commemoració dels quaranta anys de la mort d’Álvaro Cunqueiro que –ho avance per a informació dels desprevinguts– aparenta ser un mortal de la major formalitat i estan les seues despulles ofertes en la corresponent tomba entre exaltacions patriòtiques (com la de Cela, que aclamà en la darrera agonia, la seua Iria Flavia natal), però és un fake que diguem ara. Millor dit: una impossibilitat: Cunqueiro no pot morir perquè està en les collites de la mar i la terra, en el brull nou, en la rosada dels prats, en els arcs de pedra de Santiago.

La felicitat de l’estil

Acabe de llegir ‘Merlín e família’. En gallec i en castellà. No es per aprendre’n, de llengües. El do de llengües es cultiva en els forns de pa i en les terrasses turístiques, en l’escola i en les estacions de tren. En els llits desfets amb una interessant companyia. El que m’interessa es la música del relat, la seua capacitat per a seduir i fascinar, la literatura com a art de fetilleria.

Paco Umbral deia que la majoria de proses amb les que s’acarava, displicent, en la seua maduresa, sonaven a «qualsevol llengua traduïda de l’anglès d’aeroport». En efecte, i la memòria històrica, la ideologia de gènere, la correcció política i altres entreteniments mundans han posat les coses a la vora de la més pregona tristor. La literatura està per a coses molt més importants, si ho sabrem els seus jornalers que tornem a casa amb molta suor i només un grapat de gra, si n’hi ha sort.

En el Madrid de Carmena, la memòria (que també és històrica) de Cunqueiro va perdre un carrer que tenia dedicat. Per franquista. Una acusació més imbècil que criminal, no perquè l’escriptor tinguera l’ànima amerada d’aigua de roses, sinó precisament per la seua estatura humana, tan reveladora de les infàmies de la tirania com de la nostra capacitat adaptativa. Protestà l’alcaldada, la Real Academia Galega que, per boca del seu president Xesús Alonso Montero, va dictaminar:

«En los primeros años de postguerra(Cunqueiro) no fue totalment ajeno, arrastrado por los imprevisibles acontecimientos, a comportamientos no desfavorables al franquismo».

Dediquen un minut, per favor, a la contemplació d’aquesta obra magistral de la obliqüitat gallega. Si alguna virtut tenien aquells temps era el de ser perfectament previsibles, que venien amb cartilla i catecisme incorporat.

Cuixes de marquesa

No és culpa, ni mèrit, de ningú que el país tinga quatre cantonades lingüístiques i la més grossa abuse regularment de les altres, no és per assenyalar, però una miqueta de curiositat no li ve mal a ningú. Cunqueiro en gallec és genial i el geni segueix escrivint en gallec quan ho fa en castellà (s’autotraduïa), un idiolecte d‘ús exclusiu, una pàtria, un gènere literari tot sol.

Tampoc no té remei que entre els grans prosistes del XX hi haja tanta gent de dretes: es una espurna de divinitat repartida eucarísticament entre pitecantropus encara no massa evolucionats.

En retornar al món de Cunqueiro i a la seua Dama Caliela, que anava només vestida amb un picarol d’or en el turmell i que a punt va estar de precipitar en la ruïna a la flor de la cavalleria bizantina, en tornar dic a ‘Merlin e família’, tinc sensacions, olors i nostàlgies que han produït una associació espontània amb aquell poema, ‘Sóller’, de Rosselló Porcel: «unes cuixes de marquesa/em repassen l’espinada».

Per les històries de Cunqueiro, que tenen l’avantatge de poder començar-les o acabar-les per qualsevol jornada, hi ha l’etern retorn: dimonis empecatats de luxúria, com és la seua obligació, però també una senyoreta que es trenca i després no hi ha mans per a recompondre-la. I una mena de nimfa que es queda tancada en la seda verda d’un paraigües i, parlant de paraigües, tres grans ombrel·les prodigioses, una de les quals fa que, per més que ploga, torne a eixir el sol per tot el dia en la festa de la Mare de Déu d’Agost.

Cunqueiro: moro i celta

Pels contes de Cunqueiro, que formen un immens cicle i es subjecten en antologies anomenades novel·les, desfilen verins i elixirs d’amor, prínceps i alquimistes, un nano amb pamela, gossos, mules i cavalls de moltes classes, un gat cec, capellans trabucaires com el bisbe de Mondoñedo que abandonà la seua seu i s’hi va sumar a la Primera Carlistada «per a poder escoltar els canons del rei legítim». Les concordances d’espai i temps no hi conten: justament com als somnis. Pel matí eres coetani de Robespierre i per la vesprada t’encarrega un treball la dama Ginebra

Molt abans de l’Escola de Traductors de Toledo un grapat de monjos irlandesos es tancaren en monestirs italians i traduïren alguns clàssics romans i grecs. Les tribus celtes practiquen el nacionalisme de la casa perduda. La saudade.

Quan escoltes la veu de Cunqueiro comprens que estàs tornant a ‘Les mil i una nits’, a les històries de prodigis, de sorpresa permanent, als combats contra un exèrcit de calaveres, a les expedicions agosarades pel mar de les Índies. Un moro gallec? I tant!

Merlín és el símbol de l’erudició, de la màgia de la bona literatura, sobre tot del coneixement irònic. Quan Merlin diu que es cast per filòsof, un viatger aclareix: «Será ahora de viejo, que de mozo y en las cortes, desenvainaba fàcil».

Calia guanyar-se la vida i Cunqueiro també era periodista, autor de grapats d’articles prescindibles i nutritius (escrivia amb dos ditets i sense corregir, de primera intenció). Però algun recull com ‘El pasajero en Galícia’ conserva, íntegre, l’alè de la gran literatura.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats