La literatura familiar és quasi un gènere. En el cas de la novel·la, el seu objectiu és mostrar les relacions entre els membres del grup i alhora extraure’n bellesa literària. Unes relacions sempre diferents segons els contextos socioculturals en què ocorren, com és natural. Amb un denominador comú fruit de la tensió entre l’individu i el control comunitari que imposa el grup familiar. El resultat és una escriptura sovint a prop del pensament diguem-ne presociològic. La lleialtat, la desviació (el pecat, en versió catòlica), la gelosia, la culpa o la redempció sovint impossible són els caps de corda que estira el novel·lista.
Els germans Karamàzov del rus Fiódor Dostoievsi o Cien años de soledad del colombià Gabriel García Marquez, El soroll i la fúria del nord-americà William Faulkner o Els Buddenbrook de l’alemany Thomas Mann venen de seguida al cap. En són gairebé el cànon. Quatre models distints en sengles contextos temporals i geogràfics també diferents. La novel·la de ficció, la mare de tots els gèneres literaris durant els segles XIX i XX, es converteix en els quatre casos esmentats en un patró formal al servei del narrador i la seua caixa d’eines. El relat consegüent, no importa si veraç o no, adquireix valor per ell mateix i, amb les cares calidoscòpiques de la ficció, esdevé un dels sistemes de memòria col·lectiva de la modernitat. Memòria i patró fins i tot morals, no debades la branca de la filosofia més arrapada a la realitat s’autoanomena «filosofia literària».
Però la literatura no s’alimenta només de la imaginació dels escriptors. Sovint s’empelta de la realitat viscuda i llavors adquireix forma de crònica, autobiografia, divagació assagística o dietari, posem per cas. Els especialistes en màrqueting n’han dit, d’aquesta escriptura, literatura de «no-ficció». També, amb els matisos que calga, «literatura confessional» o «del jo». Tant se val ara, això de les etiquetes. En tot cas, en aquesta mena de papers, el “pacte autobiogràfic” de què parlava Philippe Lejeune és el codi de senyals compartit entre l’escriptor i el lector. Un codi de confiança en la veracitat dels fets relatats. Facts are facts, diuen els anglòfons. Com si diguérem, un principi de referència jeràrquica contra el qual atempten els partidaris del «relat» desproveït de les circumstàncies que avalen precisament aquells fets reals. Javier Cercas o Enrique Vila-Matas, cadascú des de la seua perspectiva, en serien exemples pròxims.
Però aquesta literatura de no-ficció n’assoleix la cimera quan l’escriptor s’enfronta a les mateixes relacions de promiximtat que la novel·la --la novel·la realista, si volem dir-ho així. Davant del propi espill familiar, l’escriptor ha de deixar de banda les carassetes literàries. En conseqüència, aquesta literatura familiar de no-ficció esdevé l’espai literari on no és possible la mentida perquè l’autoengany és el pitjor fracàs --literari i sentimental. Mares i fills del grec Theodor Kallifatides n’ha estat la meua darrera troballa. L’aborronadora Carta a mi madre de Georges Simenon o Entre ells dos de Richard Ford ocupen també la meua trona d’aquesta expressió literària. Amb els matisos que calga, El Barri de la plata de Julià Guillamon en completaria les meues preferències subjectives ara per ara. Tots quatre comparteixen, al capdavall, la bellesa de la veritat crua. Una bellesa no apta per a romàntics ni postmoderns.
