¿Què la va portar a investigar la història familiar?
Portava la major part de la meua vida ajuntant peces del puzle de la història de la meua família, al meu cap, però també amb arbres genealògics. Però no va ser fins a la publicació de la novel·la del meu fill mitjà [Jonathan], Tot està il·luminat, que la gent em va donar informació més concreta sobre el meu pare i la seua família. Llavors vaig saber que havia de viatjar a Ucraïna per veure què podia esbrinar per mi mateixa. Era el moment adequat. Havien passat 65 anys des de l’Holocaust i encara hi havia testimonis vius del que va passar disposats a parlar-ne. Mai vaig pensar que coneixeria el nom de la meua germanastra. Si no, el seu nom o el fet que hagués viscut haurien caigut en l’oblit. Hi va haver tants xiquets i xiquetes assassinats els noms dels quals mai se sabran... El nom d’Asya és a la base de dades de víctimes de l’Holocaust de Yad Vashem, a Israel. El que més valore és que la meua neta de tres anys respon orgullosa quan li pregunten el seu nom: Bea Asya Foer. Algun dia, gràcies a la investigació ella coneixerà la història de la seua família i honrarà el nom de la seua tia àvia Asya Safran.
¿Com s’han de combatre els moviments feixistes i racistes que encara neguen l’Holocaust?
Educació. Educació. Educació. Coneixe’ns com a persones reals, no com a estereotips.
¿Què li feia més por trobar?
La meua mare va intentar convèncer-me que no anés al lloc on els nazis havien assassinat tota la seua família, en ocasions ajudats per la mateixa població local. Les seues paraules de comiat van ser: «No cometes cap estupidesa». Just abans de viatjar vaig visitar Patrick Desbois, autor d’El Holocausto por balas, un capellà francès que va crear un gran projecte dedicat a localitzar milers de fosses comunes no identificades de víctimes de l’Holocaust. Ell havia visitat la zona on jo anava i va insistir encaridament que contractés un guardaespatlles, però no ho vaig fer. Per sort, em vaig sentir segura durant tota la meua estada a Ucraïna.
¿Allà, què va sentir davant la fossa on van matar la seua família?
La primera fossa comuna que vaig veure va ser la de Kolki, oculta en les profunditats d’un bosc. Un lloc tan remot que va ser difícil trobar algú que ens guiés fins allà. Allà van assassinar la meua àvia, la meua tia àvia, els meus cosins i tants altres membres de la meua família. M’imaginava com els havien portat fins allà, probablement conscients del que els passaria, i com els assassinaven un a un, bala a bala, inclosos els meus cosins més petits. Va ser aterridor estar en aquell dens bosc que gairebé sentia tancar-se sobre meu. Vaig sentir com si hagués estat allà amb les víctimes. Ho sent fins i tot ara, a mesura que ho explico.
També va trobar la pista de la seua germanastra, una nena de 5 anys, de cabell negre i llarg a qui li agradava jugar amb la pilota.
Estava enterrada a l’última fossa que vaig visitar, al mig d’un camp. Moltíssimes vegades durant el viatge vaig sentir la presència de la meua família, però també la seva absència i l’absència de milers de jueus assassinats.
Molts supervivents van callar sobre el que van patir. ¿A què atribueix el silenci dels seus pares?
Hi havia moltíssimes raons per no parlar mai de l’horror que van viure els meus pares i del que els va passar a les seues famílies. Alguns supervivents van preferir guardar silenci per no tornar a despertar el dolor sofert a la seva pròpia pell i la tragèdia de perdre la família. No volien reviure aquell horror ni que els seus fills heretaren el dolor, i jo crec que potser aquest va ser el cas de la meua mare. El meu pare es va suïcidar quan jo tenia 8 anys. Crec que estava destrossat pel dolor de l’Holocaust.
Molts se sentien culpables per sobreviure.
Pot ser que hi hagués alguna cosa d’això. La meua mare va explicar fins al dia de la seua mort que no li havia dit adeu a la seua mare quan va fugir del seu shtetl [població amb molts jueus] mentre els paracaigudistes nazis tocaven terra. El meu pare va haver de viure amb la culpa que assassinaren la seua primera dona i filla mentre ell havia eixit del gueto per realitzar unes feines per als nazis. No va poder protegir-les. Ell va viure, mentre que a elles les van assassinar. Quan els supervivents van abandonar els campaments de desplaçats per emigrar als EUA, Israel, el Canadà o altres llocs, ningú volia escoltar les seues històries ni van ser especialment ben rebuts. Eren uns estranys per a la història d’èxit dels jueus nord-americans i la de la construcció d’una nova terra al Pròxim Orient. En aquests llocs la gent no preguntava ni volia saber res de com havien sobreviscut. Els treballadors socials es van centrar a ajudar-los a trobar una vivenda i una feina. No eren psicòlegs ni psiquiatres com per ajudar-los a lidiar amb el trauma. Van haver de recompondre’s i seguir cap endavant. La generació dels meus pares està entre les més desafortunades de la història i jo vaig néixer en una de les que més sort va tenir.
¿La va ajudar el que va descobrir per entendre què va portar el seu pare al suïcidi?
Sé que mai arribaré a entendre per què el meu pare no va poder més. Ni tan sols no sé pel que va haver de passar després de l’assassinat de la seua dona i la seua filla. Es va amagar a casa d’una família local, però crec que només va ser uns mesos al final de la guerra. És difícil jutjar la realitat d’una altra persona des de fora. Elie Wiesel va escriure sobre Primo Levi, que va patir reiterades depressions després de l’Holocaust, i va dir que «Levi va morir a Auschwitz 40 anys després». Jo opine el mateix: que el meu pare va eixir viu de l’Holocaust, però que no hi va poder sobreviure.
¿Com va ser per a vostè fer parlar la seua mare d’això?
La meua mare no va compartir amb mi gran part de les seues experiències, però sí que ho va fer més amb els seus nets. En les nostres converses sempre estava present el dolor com una amenaça si alguna de les dues anava massa lluny, però explicar-ho als seus nets li va donar una immortalitat. Ells l’adoraven i la veien com una superheroïna, una supervivent forta i resilient.
Sorprèn que tardarà tant a mostrar-li la nota de suïcidi del seu pare. Hi havia una part per a vostè i el seu germà.
Crec que la meua mare veia aquestes notes com un missatge molt íntim per a ella. Jo tenia 8 anys i el meu germà 3. Érem massa menuts per comprendre. La meua mare les va amagar en una caixa secreta juntament amb altres documents sobre la seua història i la del meu pare.
