No és fàcil trobar a Espanya autobiografies redactades per persones alienes a l’espai públic. I tampoc són tan freqüents les memòries de personatges coneguts de la política o d’altres àmbits. Una comparació, per exemple, amb Gran Bretanya o França, ens dóna un resultat molt baix, perquè una gran part dels seus polítics tendeixen a escriure, quan ja estan retirats, les seues experiències en els diversos llocs on han estat. En el món anglosaxó la Història Oral ha tingut una consideració acadèmica rellevant i han existit teòrics i publicacions basades en el que s’ha compilat de protagonistes anònims que van participar en esdeveniments singulars de la Història contemporània. D’eixa manera es rescatava la memòria d’individus, famílies o comunitats per a ampliar i complementar els documents arxivístics. Els seus records poden ser un element més que, en algun cas, superen els papers d’un arxiu, ja que existeixen aspectes del passat que no es documenten. Quan acudim a la premsa dels anys 20 o 30 del segle XX, ens aporta més credibilitat el que relata una notícia o una opinió que aquells que tenen una experiència vital dels esdeveniments? És veritat que els testimoniatges de persones implicades en uns fets cal prendre-les amb precaució perquè la memòria es barreja amb altres elements personals i, de vegades, es confon el que hauria d’haver sigut amb el que va ser, i en cap cas poden substituir a les investigacions historiogràfiques tradicionals. Per això tant les fonts primàries documentals com les secundàries d’historiadors precedents continuen sent un material fonamental per a reconstruir el passat, i fins als anys 60 del segle XX la història oral mancava de prestigi intel·lectual. Van ser Paul Thomson, Philippe Jotuard i Raphael Samiel els qui l’impulsaren, estenent la seua metodologia a Itàlia i Argentina amb la finalitat de rescatar la memòria col·lectiva. Van establir normes per a la planificació de les entrevistes a fi de depurar les estructures lingüístiques i els elements subjectius, realitzant una investigació prèvia de a qui entrevistar. A Espanya va adquirir categoria científica quan va ser traduïda l’obra de Ronald Fraser, (1930-2012) Blood of Spain, en Recorda-ho tu i recorda-ho a uns altres (2001). Fraser, qui formà part de ‘New Left Review’, va viure en Valènciai fou parella de la historiadora Aurora Bosch, catedràtica d’Història Contemporània de la UV. Va publicar en l’IVEI-Alfons el Magnànim Escondido. El martirio de Manuel Cortés (1986, y Crítica 2005) sobre la història de l’alcalde de Mijas (Màlaga) en el Front Popular, que estigué ocult, amb el suport de la seua família, durant trenta anys (1939-1969) per a no ser afusellat. També A la busqueda de un pasado (1987), traducció de In Search of a Past. The Manor House, Amnersfield, 1933-1945, com a experiència de vida infantil i adolescència en els anys 30 en eixa mansió anglesa. I en ‘Història Social’ hi ha un article seu en el núm. 17: ‘Història oral, història social’ on escrivia, «cal entendre les semblances i diferències de les fonts orals i escrites».
Per això en rebre les Memòries d’Anar per casa (El meu segle XX) escrites, però encara no publicades, pel metge de Sueca, Jaume Lloret, vaig recordar la importància que gent com ell haguera recollit, en dues parts, la seua infància, adolescència i la seua llicenciatura en Medicina, així com les seues experiències vitals com estudiant de preuniversitari, que ajudava als seus pares, plantadors i recol·lectors temporers de l’arròs a la comarca francesa de la Camarga entre els anys 50 i 60 del segle XX, per a poder contribuir a la renda familiar i pagar els estudis d’una carrera de sis anys en la Universitat de València: «era impossible suportar les despeses econòmiques que els estudis generaven». L’emigració a França o Alemanya formava part de la vida d’aquells treballadors del camp per a poder subsistir en una Espanya on la pobresa envoltava a gran part de la societat. Jaume i jo vàrem coincidir en la mateixa companyia en les milícies universitàries en Montejaque, al costat de la ciutat de Ronda, on anàvem en tercer i quart de carrera per a complir amb la mili obligatòria. Érem uns privilegiats comparats amb els que la feien com a soldats rasos i eren destinats a qualsevol aquarterament d’Espanya, del Sàhara o de les ciutats de Ceuta i Melilla al Nord d’África per un temps que oscil·lava entre els 12 i els 16 mesos. Les històries de la mili formaven part de la nostra cultura social i les hem recordades sempre. Allí vàrem conèixer a gent molt diversa. Amb nosaltres convivien estudiants de les universitats andaluses, i un estiu anterior havia estat Felipe González i alguns de primers líders del PSOE renovat, aquells de la foto de la truita. Allí, ja fa més de 50 anys, Jaume i jo vam travar una amistat que es manté fins avui. Vaig conèixer el seu entorn familiar i la meua primera destinació com a catedràtic d’Ensenyament Mitjà va ser Sueca, on vaig romandre dos cursos, vaig ser director del seu institut, i li vaig posar, en contra de la Inspecció educativa de l’època (1977) el nom de Joan Fuster, després d’organitzar el primer homenatge que se li va fer en la Transició política. Jaume arribaria a ser el seu metge de capçalera. Encara recorde com Fuster deia que ell al seu poble votava a Lloret, i aquest va arribar a regidor i alcalde de Sueca pel PCPV en l’època en què els comunistes valencians havien optat pel nacionalisme valencianista basat en les tesis fusterianes, cosa que va durar poc de temps en la història política valenciana.
En cap cas Lloret era un privilegiat. La seua família encaixava amb la classe obrera, amb aqueixa pagesia de jornal en una terra on el conreu de l’arròs era predominant i on curiosament hi ha un microclima intel·lectual inèdit, amb un alt índex d’investigadors i professionals de ciències i lletres que han tingut la seua incidència en les universitats i en la societat valenciana. A base d’esforç personal Jaume va aconseguir una plaça de pneumòleg a l’Hospital General de València. Però això queda per a escriure un nou llibre. Els anys reflexats en este segon volum, amb un valencià literari esplèndid, conten històries i anècdotes d’una vida que és un epítom de la lluita i la sociabilitat d’una generació que va haver de suportar el llarg camí que va viure el país després d’una guerra civil on la gent de molts pobles valencians eren els derrotats de la República. No, no podem deixar passar que aquestes memòries no tinguem el suport editorial, digital o en paper, que mereixen, perquè per elles sentirem el batec d’una vida d’esforç i sacrifici que és el batec d’una societat que, com cantava Ovidi Montllor en un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: «Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses». Efectivament, com diu Isabel Burdiel, tota la història d’Espanya no està en el franquisme, en la Segona República o en La Transició, però tampoc en Emilia Pardo Bazán.
